Dos verbs, jugar i creure, que han format part del millor de la meva vida. El joc i la fe son dos fonaments fonamentals, si es pot dir així, implícits i imprescindibles en el decurs de la nostra existència. I, a més a més, son els més lúdics i essencials. Jo he dedicat, sense ser-ne massa conscient, la major part del meu temps a jugar i a creure. Ara m’adono de la sort que m’ha acompanyat. Si n’hagués d’elegir un, però, per sobre de l’altre, més important i decisiu, quan ho analitzo amb calma des dels meus vuitanta anys, m’inclinaria pel de creure. Perquè creure és la màxima acció que podem fer com humans, i si no podem assolir del tot aquest verb, el segon és jugar. Jugar a creure. No jugar només per jugar, sinó jugar a creure i per creure. Perquè quan hàgim fet el cim d’aquest joc, haurem aconseguit tot allò que hem vingut a fer al món.

Jugar a creure, què? Aquesta és una pregunta bàsica i substancial. Jugar a creure allò que més ens convé. Allò que més ens agrada. Ens convé i agrada, per a què? Per a viure bé. Per ser feliços. Per ser bons. Per ser éssers humans, corporalment i espiritualment. En definitiva, per ser. Recordem el shakespearià ser o no ser. Ser o no ser qui som. Ni més ni menys. Ser qui som és el millor que podem ser.

Si no som qui som, no som. Sembla una obvietat, però jo no ho veig així. Hem vingut al món per ser qui som, no per ser una alternativa. Ja n’hi ha d’alternatives en altres persones, en altres éssers humans, i és bo que hi siguin. Però no ens confonguem, cadascú neix per assolir el seu veritable jo. I aquest jo només s’assoleix arribant a ser qui cal. Penso que no som si no som nosaltres mateixos, allò que, en el nostre interior més profund, creiem que som. Tu què creus que ets i qui ets? Paga la pena i l’esforç esbrinar-ho, i treballar per assolir aquesta meta. Som éssers humans. No ho oblidem. Si una cosa és sagrada, per sobre de tot, amb tota reserva i humiliació, som els éssers humans. Tenir-ho en compte. Cal estar sempre en guàrdia. Jugar a creure és posar en pràctica aquesta realitat personal. Més que res per saber qui som i, després, per treballar i exercir el que som.

Hi ha molt que parlar sobre el tema. Avui podem parlar-ne un poquet. En general, i podríem dir que en termes absoluts, jugar és gaudir. Crec que Déu, quan va crear el món, devia gaudir de forma il·limitada. Tot el que creava li era agradable, i per això va seguir endavant. Déu tenia fe en el seu joc, en allò que estava fent. Déu va creure i, per aquesta fe en ell mateix, es va posar a jugar. Per què Déu creia en allò què feia? Perquè creia en el joc. D’on brollava la seva fe en la seva creació? No era tot fruit de la seva imaginació infinita? Es devia dir, jugaré a fer això i allò, i ja veurem si m’agrada. I li va agradar. Quan un fa alguna cosa del no res, fa el mateix. Escriure, esculpir, dibuixar, pintar, fer música, fer art, crear. No hi ha millor joc que aquest. Com no jugar-hi, aleshores. Creure, en el fons del fons del fons de tots els fondos, és crear. Creure és la gran meravellava, encara que creguem amb allò que nosaltres mateixos hem creat. Creem una cosa, material, mental, metafísica, i creiem en ella. Quina experiència més elevada i profunda hi ha que aquesta?

Existeix un altra verb, tan important i potent com els dos que estic propagant. Agrair. Agrair allò que som. Agrair allò que fem. Agrair-ho mil vegades cada dia. Jo ho intento fer, ho faig, i us confesso que m’omple de goig, d’una felicitat i d’un benestar exterior i interior sense horitzons. Agrair! Agrair, què? Agrair ser qui soc. Agrair que jo sigui com soc. Agrair que Déu, la Natura o el Destí m’hagin fet un personatge humà de tanta envergadura. Que no n’hi ha tant per tant, i que això que dic és només una conjectura? És possible, però això és el que jo crec, i ja sabeu que el que jo crec va a missa. Aquest és el gran joc! Jugar a creure que jo soc bàsic i transcendent per mi mateix. M’ho crec i m’ho vull creure. Jugo a creure-m’ho i guanyo la partida. Surto triomfador d’aquest matx, d’aquesta gran prova unipersonal i en soledat. Ningú no ho sap que jo sigui el guanyador d’aquest torneig prodigiós. Només jo. Només ho sé jo, però ho puc compartir amb qui vulgui, de paraula o per escrit, com ho faig ara mateix.

Jugar, creure i agrair. És una experiència extraordinària. I com he arribat a ella? Tots els meus amics ho saben: llegint. He llegit tot el que m’ha fet ganes llegir, tot allò que he cregut que em faria bé, que em faria feliç. Una mica a l’atzar. Soc molt intuïtiu, i confio molt en la meva intuïció. Després he anat triant les lectures que més m’han agradat i n’he fet una selecció per a les relectures. Al final, resten les més estimades, les que m’han constituït com el lector que soc. Tot ha estat també un joc. El joc de creure en la literatura. En la literatura de la realitat que m’envolta. Perquè tot és literatura i tot es realitat. On acaba una cosa i comença l’altra? Enlloc. Aquesta sí que és la gran utopia de la vida humana. La gran juguesca. El gran joc. Juguem de veritat quan actuem lliurament amb el cos i l’esperit. Quan fem el que volem. No juguem per obtenir un objectiu més enllà de nosaltres mateixos, juguem per obtenir-nos a nosaltres mateixos, per assolir l’enorme felicitat que el mateix joc ens proporciona. Un peix que es mossega la cua.

És el joc i la fe el doble element que dona sentit a les nostres vides? Els que acusen l’home, de manera pejorativa, d’haver creat Déu, es burlen d’ells mateixos. Crear Déu: quina cosa millor podia haver creat l’home? Crear Déu: un ésser que ho pot tot i ho assoleix tot i ho sap tot i ens ho comunica tot. Quina creació hi ha millor que aquesta? I l’ha creada l’home? Feliç criatura és aquesta que té el poder de fer-se immensament feliç a ell mateix. Feliç criatura que s’ha dotat d’un esperit tan colossal que és capaç de viure’s abastament d’ell mateix. Feliç criatura que s’ha proporcionat el potencial inacabable de la seva generosa felicitat. Jugar a creure? És que necessitem res més? Admiració i agraïment plens per tanta emoció i tant goig!

No hauríem de deixar mai de cantar al·leluies.