Llegim, en general, ben igual que tot el que fem a la vida, per entretenir-nos. En el fons, l’únic que busquem en aquest món és fer que passi el temps de la millor manera possible. I llegir és una de les millors maneres per passar-nos-ho bé. Jo, com m’ho passo pipa és quan torno a llegir alguns clàssics i quan llegeixo els llibres que ja he llegit que més m’han agradat. Procuro anar a tir segur. Quan un llibre és bo, per moltes vegades que l’hagis llegit, més bo es torna. Per predicible que sigui, sempre hi ha un capítol, una frase o una paraula que el millora.

Ja sabeu que jo tinc molta mala memòria. Recordo que un llibre m’ha apassionat i fascinat, o que m’ha transportat al cel dels lectors universals, però no recordo els motius més destacats de la seva meravella. Sé que em va agradar molt, però no sé dir perquè. Menys encara si he de donar detalls del relat o he de memoritzar una descripció o un diàleg. No hi ha manera. Si em pregunteu perquè em va agradar tant 'Bartleby, l’escrivent', de Hermann Melville, només us podré contestar perquè és molt bo. O perquè el vaig trobar molt bo. No us diré res més. En tot cas us aconsellaré que el llegiu i ho sabreu. Bartleby, estimat Bartleby! Melville, estimat Melville! El mateix puc dir de centenars de llibres més, de centenars d’autors i de milers de personatges literaris. Al final us diré: la forma, amic meu, la forma. La forma de contar-ho. L’estil! No hi ha millor entreteniment que l’estil.

Mireu que 'Moby Dick', del mateix autor, és una de les novel·les més interessants i divertides de la història de la literatura universal i us farà passar grans tardes de plaer i de glòria, però Bartleby, per a mi, la supera. Això va per gustos. I és bo que sigui així, perquè si no ho fos hi hauria llibres que ningú no els hauria obert mai.

L’art es troba en l’estil. Allò que ens colpeix d’una obra d’art és el que ens dona a conèixer, però no podrem conèixer-ho si per fer-ho cal avorrir-nos. Doneu-me un gram d’avorriment i moriré d’una sobredosi. Si jo m’avorrís llegint, faria anys que estaria dins la tomba. Abans, després d’haver-me jubilat molt jove de funcionari postal, quan algun desconegut em preguntava quina era la meva activitat, un cop ens havien presentat, li deia que llegia. Sí, llegeixes, i què més, em tornaven a preguntar. Escric, contestava jo. Llegeixes i escrius? Res més? Poca cosa més: visc. Aleshores jo explicava que, per a mi, viure era llegir. Em posava en pla seriós i els informava de que, en un dia “normal”, jo llegia unes deu hores. No em creien i, a més, no se’n podien avenir. Quan jo em reafirmava amb el que havia dit, solien exclamar: “Quin avorriment!” Jo em posava a riure i completava la meva confessió: llegeixo nou hores i mitja i n’escric una. Tampoc em creien. Però la veritat era que era cert el que jo deia. Fa molts anys que llegeixo nou o deu hores diàries i n’escric una o dues. Ho confesso. També confesso que no m’avorreixo gens. Tot el contrari, em diverteixo molt i m’entretinc com un infant jugant al carrer tot el dia. Vivint la lectura, senzillament. No conec millor manera de viure que llegint. O millor manera d’entretenir-me que llegint. Llegint, el temps em passa volant. I d’això es tracta, no? També m’entretinc moltes estones pensant i parlant amb mi mateix, més que parlant amb els altres. Amb els altres puc parlar-hi en les estones d’una llarga sobretaula, però amb mi mateix ho puc fer les vint-i-quatre hores del dia. No m’avorreixo mai. D’una sobretaula, per bé que m’ho estigui passant, arriba un moment en que m’he d’aixecar i anar-me’n.

Parlo d’entreteniment en tots els sentits, encara que si puc triar prefereixo l’entreteniment lúdic. Perquè el dolor també entretén, però no és a aquest entreteniment al que em refereixo. L’angoixa és un mal entreteniment que costa molt treure’ns de sobre. Però la lluita per espantar l’angoixa i el dolor també constitueix una bona manera de passar el temps. Si no lluites, és quan t’avorreixes. Lluitar per una feliç acceptació del que la vida ens proporciona, en un sentit o en un altre, també constitueix una enriquidora forma d’entreteniment. Tot el que és constructiu, creatiu i productiu per experimentar una excel·lència personal, paga la pena dedicar-hi temps i energia. Paga la pena que ens hi entretinguem. Viurem els mateixos anys que ens toca viure, però ens semblaran més breus i més intensos. La brevetat de la vida, així, és sinònim de la seva intensitat, del seu gaudi. Paradoxalment, del seu benestar i de la seva abundància.

Molt sovint, o massa sovint, penso que fins i tot la religió és un bell entreteniment. En el meu cas, si més no, ho és. Si la meva religió no fos divertida i farcida d’humor, fins i tot còmica, no l’acceptaria. La meva profunda intolerància a l’avorriment no em permet una religió monòtona i repetitiva. M’ha d’entretenir i sorprendre. També, igual que la religió, és molt entretinguda la ciència. Fins i tot, més. Si més no, és més instructiva. Jo en gaudeixo molt de la ciència. Dels llibres de ciència. Més que dels llibres de religió. La ciència és un pou de coneixements. La religió, també, però també ho és de perplexitats. Si no ens entretenim en aquesta vida, en aquest món, és perquè no volem o perquè la nostra estupidesa supera tots els límits. Parafrasejant Phillip Lopate i altres especialistes de l’assaig personal, vull afegir que aquells a qui ens agrada escriure qualsevol tipus de gènere literari, ja siguem autors teatrals, metges, filòsofs, religiosos, sants o científics afeccionats, no jo, sinó ells, tenen molts avantatges, sobre la resta, per la seva facilitat en transmetre la seva experiència i el seu saber. Recordem a Sant Tomàs d’Aquino, a Oliver Sacks, a Stephen Jay Gould, entre molts d’altres. Religió, Ciència, Humor, Literatura i Art conformen un pack d’entreteniment sublim i metafísic.

Potser el millor passatemps humà per alliberar-nos de totes les penes, de tots els problemes i de totes les angoixes, sigui el d’abandonar-nos a la pròpia vida. Aferrar-nos a ella amb amor i juguesca, porti el que porti a la nostra existència. Ser conscients de que la vida és la vida, és un risc, però és la gran potència que, al final, ens ho dona tot per bé del nostre ésser corporal i espiritual. Del nostre jo. És molt entretingut adonar-nos dels bens que la vida ens concedeix, i agrair-los. Aquest, el de l’agraïment, sí que és un dels més grans entreteniments. Dels passatemps més gloriosos i eximis. Donar gràcies, sempre donar gràcies. Gràcies de què? No ho sé. A qui? No ho sé. Per què? Perquè quan dono gràcies, no sé de què ni a qui, em sento satisfet de la meva manera de conduir-me a mi mateix. Donar gràcies és felicitar i felicitar-nos. És passar-nos-ho bé en aquesta vida que tan sovint la trobem tan enigmàtica i ingrata. Salut i Bones Lectures!