algo de nubes
  • Màx: 20.6°
  • Mín: 12.63°
15°

Profunda superficialitat

Estic en deute amb Cristòfol Serra i sempre hi estaré. Un article publicat fa poc al diari ‘Ultima Hora’ de Ciutat, firmat pel doctor Macià Tomàs Salvà, m’ha fet emocionar de bell nou al recordar el meu mestre i amic. En Tòfol era un home que tot ho relativitzava. A la seva manera. Sempre somreia. Tant li era si ell tenia la raó davant els altres. Davant ell mateix sembla que sempre la tenia. Per això s’ho passava tan bé amb ell mateix. I amb els que ell estimava. Sobretot si el deixàvem ser el mantenidor de la conversa. I això era el que tots nosaltres volíem, que tingués la batuta i que dirigís l’orquestra. Era així quan el concert es manifestava més esplendorós i brillant.

En Tòfol, sense ser un gegant de la ciència ni de la literatura, era un mestre de l’enginy i de l’humor. Era un observador resplendent de la lletra escrita. Sense ser crític literari ni voler-ho ser, disposava d’una extraordinària intuïció que li permetia fer comentaris sobre obres i autors que mai anaven equivocats. Ell mateix sabia quan la seva pròpia obra esdevenia intel·ligent o corrent. Ens estimulava sense gairebé voler-ho fer, sense adonar-se que els seus escolis sobre el que estàvem comentant eren l’essència de tot el que dèiem conjuntament. Per a mi era un savi que no sabia que ho fos. Per això estava sempre tan alegre, perquè les paraules brollaven espontàniament del seu privilegiat cervell, i ell n’era el primer en sorprendre’s. Deia que no era el que deia el que deia, o que no escrivia el que escrivia. Era Francis Bacon, o Pessoa, o Quevedo, o Chesterton, o qualsevol personatge de ficció com tants en coneixia, o, amb majúscules, l’Esperit Creatiu que habita dins tots nosaltres. Ell no era un admirador de si mateix, sinó de tots aquells que l’inspiraven. M’ha “sorprès”, entre cometes, que el doctor Tomàs Salvà no entengués ni compartís la devoció que Cristòfol Serra sentia per Lewis Carroll i Edward Lear. M’ha sorprès perquè jo, encara que tampoc l’entengués, sí compartia amb en Tòfol aquesta devoció.

A mi no em cal entendre un text, ni un poema, ni tan sols un aforisme, per restar encaramel·lat d’ell. Estic segur que el doctor Tomàs i Salvà, com diu ell, no sempre entenia o compartia el que en Tòfol li deia, és cert, però que quedava embruixat pel seu verb i el seu encant personal. Amb la lectura, sovint ens passa igual. Ens embruixem d’un autor, d’una obra, d’una cita o, simplement, d’una sola lletra. Això no hi ha qui ho entengui, però és realment així. Com a la vida en general, que no acabem d’entendre res, però moltes coses ens fascinen, ens enganxen, ens emocionen i ens embruixen.

Algunes vegades, jo, després d’una copa de vi, a Cristòfol Serra li deia, amb ironia i sentit lúdic, que era un bruixot. Ell reia. Sempre reia. Tu sí que ho ets, solia respondre’m. Anàvem, de tant en tant, al celler 'Montenegro', del carrer Montenegro, a dinar d’unes sopes escaldades o de sopes de matances. L’amo del celler, en Joan, que era de Sencelles, feia molts anys que el coneixia, perquè abans hi havia anat acompanyant José Carlos Llop, o Carlos Garrido, o l’inversemblant fabulista Joan Perucho quan venia a Mallorca, expressament de Barcelona, només per veure en Tòfol i dinar amb ell. També, més sovint, jo vaig anar a dinar amb en Tòfol, al restaurant 'Blat Madur', de l’avinguda Argentina, molt a prop d’on ell vivia. En Tòfol era un petit saltimbanqui. Caminava de botet, com un ullet de bou. Al meu costat, sense parar de xerrar i de riure. Baixet, baixet, i saludant a tothom al seu pas. Al “Blat Madur” hi anàvem gairebé sempre acompanyats del seu editor, n’Andreu Ferrer, un bon amic, gran i gros, tant físicament com espiritualment. Al final de la seva vida, la d’en Tòfol, li va publicar tota l’obra completa: un tresor que no li podrem agrair mai.

M’ha alegrat molt que el doctor Tomàs digui d’ell que era un místic. No un místic beat, sinó profund i etern. Exacte. Però, pel seu tarannà o per fer-se entendre millor pels seus contertulians i pels seus lectors, es transformava en pseudo-superficial i faceciós. El seu misticisme era epidèrmicament profund. Paradoxalment insondable. Quan jo no l’acabava d’entendre, per dissimular, em posava a riure, perquè estava segur que havia dit alguna cosa profundament intel·ligent. Si més no, enginyosa.

Quan vaig impulsar el Museu de l’Aforisme al meu poble, a Consell, en Tòfol ens va regalar alguns manuscrits seus que per mi son valuosíssims, com per exemple el de 'Péndulo'. També aforismes inèdits, alguns quadres i discos de pintors i músics, segons ell aforístics, com Paul Klee o W.A.Mozart. Uns amics de Ciutat l’acompanyaren fins a Consell per assistir a la inauguració del Museu. Ell va ser el protagonista principal d’aquella inoblidable vetllada. Gràcies, Tòfol.

El que potser va ser, intel·lectualment, la seva aportació principal a la meva persona, va ser el pròleg al meu primer llibre d’aforismes, titulat així, 'Aforismes: Fogueró de Guaspires', a Lleonard Muntaner, editor. Tampoc no podré agrair-li-ho mai del tot. Diu de mi, en aquest prologuet, coses excel·lents que jo no havia somiat a sentir mai. El presentador d’aquest llibre va ser un altre bon amic d’intel·ligència contrastada: en Xisco Bujosa, també ja traspassat, expert en la historia de la medicina, catedràtic de la UIB, i apassionat de la literatura breu, màgica i juganera. Un enamorat de Gabriel García Màrquez.

En tot i tot, en Tòfol tenia una llacuna important: gairebé no coneixia, llevat de Joan Perucho, la gran riquesa de la literatura i la filosofia catalana. Sí que coneixia a Ramon Llull i a Blai Bonet. Però Cristòfol Serra hauria estat més feliç encara si s’hagués acostat a Francesc Pujols, a Pere Calders, a Manuel de Pedrolo o a Mercè Rodoreda i a d’altres autors catalans universals. En una ocasió jo li cantava les excel·lències dels aforismes de Joan Fuster, el gran mag de Sueca, i no va saber de qui li estava parlant. Quan va llegir per primera vegada els meus pensaments, breus i juganers, em va confessar que ignorava que en català es pogués pensar i escriure de manera tan hàbil i brillant. Una de freda i una de calenta.

En Tòfol era també un gran orientalista. Coneixia Confuci, Lao Tsé, Chuang-Tzú, els Vedas, Tagore, etcètera. Era un home culte i erudit, però sobretot un creador prodigiós. Profunda superficialitat? Profunda prodigiositat. Profunda genialitat. Profunda, molt profunda, humanitat.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Andreu, fa dervers d'un any
Tan sols un geni reconeix un altre geni.
Valoració:0menosmas
Per Gabriel Janer Manila, fa dervers d'un any
Un bon text d'homenatge a en Tòfol.
GJM
Valoració:4menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente