Els moviments independentistes de la vella Europa semblaven haver-se pres, fruit segurament dels successius fracassos rotunds, una temporada tranquil·la. Massa tranquil·la. Incomprensiblement tranquil·la. Han hagut de trontollar els fonaments del projecte europeu i dues crisis a escala mundial perquè qualcú semblàs voler despertar de nou. I Escòcia, afortunadament, n'ha pres altra vegada la iniciativa.
Motius, no els en falten. Obviant les aspiracions independentistes que qualsevol minoria nacional europea sempre té, Escòcia es troba immersa en una situació verament grotesca. Mentre per Downing Street ballen les cadires i Westminster és escenari d'una tragicomèdia dantesca, el poble escocès es queixa dels efectes adversos del Brexit. Un Brexit que semblava prometre el retorn a la glòria imperial, que ubicaria novament el Regne Unit al centre de les cimeres internacionals, i que amenaça ara en restar-li l'escassa fortalesa econòmica que li quedava. Un Brexit que, en damunt, els escocesos no volien.
Per què, però, la independència ara? M'atreviria a dir que si es revertís el Brexit i pactàs la readmissió a la Unió Europea, els fums independentistes es calmarien. Tècnicament, és factible, ja que cap norma no ho impedeix, la dictadura de la majoria afavoriria probablement el «brexin» en un eventual referèndum d'adhesió i a Brussel·les n'estarien encantats. S'ha de tenir en compte, emperò, l'orgull nacional de la vella Anglaterra, la ferma i decidida Anglaterra, a l'avantguarda sempre de l'encert i de la victòria. Molt negra hauria de tornar la cosa perquè Londres vulgui reconèixer el que moltes veus ja consideren un error.
Llavors, pareix que l'alternativa més factible per Escòcia, si vol formar part de la Unió Europea, és eludir l'opinió dels ultranacionalistes anglesos i fer-ho pel seu compte. No és insensat afirmar que la dictadura de la majoria imposaria el sí a la independència perquè, com he pogut comprovar de primera mà aquests dies, molta gent que, mentre era compatible formar part del Regne Unit i de la Unió Europea, no hauria considerat la independència, hi votarien ara a favor. Per ventura no moltíssima, però suficient per torçar la balança. Malgrat creure en ambdós projectes, gent que no mostra simpaties extremes vers cap nacionalisme i actua políticament per conveniència, no per convicció, prioritzarien el passaport europeu i el lliure mercat comunitari a Carles III i la seva Commonwealth.
El problema és que Londres no en vol saber res, de referèndums. Si ja rebutjàvem les entelèquies sobre un possible referèndum de «brexin», el parlament britànic considera massa aviat repetir la consulta sobre la independència. Per mi, l'argument de «ja es va consultar la possibilitat en el moment oportú» és fal·laç i roí, ja que no són en absolut equiparables les circumstàncies del 2014 i les actuals. Sigui encertat o no, la qüestió és que, segons ha dictaminat el Tribunal Suprem, si Londres diu que no, serà que no.
O m'equivoc? No sé fins on arribaria, eventualment, la tenacitat dels escocesos i la tossudesa dels britànics, però em sembla divertit imaginar un primer d'octubre a l'escocesa. M'imagín un referèndum celebrat en rebel·lia, amb tota la maquinària estatal en contra, potser sense piolins ni sedicions però sí amb una clara i rotunda oposició de Londres. M'imagín un parlament escocès triomfant, fent gala d'una victòria ajustada i qüestionable, declarant unilateralment la independència davant una majoria ciutadana inquieta. M'imagín, en definitiva, un Regne Unit dèbil que, sense tenir el suport ceg d'una Unió Europea (a qui, per cert, afavoriria la independència), sense aliats clau a nivell internacional que puguin excloure Escòcia de les grans aliances, i sense la poca vergonya que caldria tenir per enviar l'exèrcit a ocupar Edimburg, es veuria forçat a cedir.
Pot parèixer recercat, però continuem l'exercici imaginatiu. Suposem que, una vegada assolida la independència, presenta la candidatura a entrar a la Unió, compleix tots els requisits que se li imposen per esdevenir-ne membre de ple dret, i vint-i-sis dels vint-i-set actuals membres no s'hi oposen. Recordem que, a diferència d'Espanya vers Catalunya, que s'emparava en la regla de la unanimitat per prohibir l'entrada de nous membres, el Regne Unit no tendria l'oportunitat de vetar Escòcia. La pregunta que més incògnites em genera és si Espanya decidiria, en aquest cas, exercir-lo. És a dir, optaria Madrid per permetre l'entrada d'Escòcia a la Unió, reconeixent tàcitament que una regió d'un estat europeu està legitimada per independitzar-se unilateralment, o remaria en contra de tota Europa per contenir els seus nacionalismes interns a ratlla? Imaginem-ho.
