Si per qualsevol motiu, qualsevol alumne posàs una estelada, o una senyera, o una bandera mallorquina dins una aula i una mestra, de castellà o de qualsevol assignatura, la hi fes retirar d'allà dins, tothom ho trobaria ben normal. Si qualsevol grup mallorquinista amenaçàs la mestra i l'assenyalàs públicament a ella i a una filla seva, la togacràcia borbònica no estaria ni 24 hores a fer detencions per “coacciones”, “amenazas” i per “terrorismo”. I tots els diaris, ràdios i televisions dirien que en aquella escola hi ha “alumnos adoctrinados”.

Cada quatre anys, amb les olimpiades, hi ha una orgia de nacionalisme desfressat d'”esport”: si ho reparau, no guanya mai una musulmana, ni un cristià, ni un blanc, ni un negre, ni un vegà, ni un heterosexual, ni En John, ni Na Maria, no: sempre guanya un 'americà', una 'britànica', un 'francès', un 'rus', una 'sudcoreana', i cada prova acaba amb una pujada de tres banderes d'estat i la música d'un himne estatal. Entre i entre, també cada quatre anys, repeteixen l'orgia nacionalista amb el mundial futboler.

Divendres va passar el supòsit que he dit de tot d'una a l'escola de 'La Salle', a Palma, on una mestra de català va fer llevar de dins l'aula una bandera borbònica, que un alumne hi va penjar amb l'excusa del futbol. No tan sols no la va obeir sinó que ara la secta ultranacionalista antimallorquina se permet amenaçar-la en públic a ella i a la seva filla.

La Mallorca democràtica, mallorquina i no renegada, hi és però que no la senten ni la veuen per mor de no tenir mitjans, llevat d'aquest per sort, que li facin de portaveu. Aquesta Mallorca, en moments delicats, no dubta a sortir de ca seva i fer-se sentir, com va demostrar l'any 2005 amb la manifestació més imponent de la història que va protagonitzar en defensa de l'escola mallorquina, que el nacionalista madrileny Bauzán volia esfondrar. Sé cert que aquesta Mallorca fa costat a aquesta mestra. Una aula és un lloc d'estudi. No és lloc d'exhibir-hi cap bandera futbolera. O és que hem de consentir que, per exemple si un dia juga la selecció del Marroc contra la de l'Argentina, se n'hi presentin a escola amb banderes marroquines i argentines?

Aquest episodi s'afegeix al d'una carta que va publicar també divendres passat la Intersindical d'Educació d'una família catalanoparlant del Principat que exigia que l'escola fos de veres en català perquè el nin torna d'escola parlant-los en espanyol i jugant-hi amb els amics per mor de la immersió en la llengua de l'estat que hi ha en el pati.

Aquests dos fets me fan demanar fins quan hem de continuar embadalits dins l'autoegany de la mal anomenada “immersió”. Si ets un lloc amb un percentatge normal d'immigració, posem un 5%, un 10%, màxim un 15%, sí que la immersió pot esser un bon sistema d'integrar-la. Però quan pateixes un procés d'ofec demogràfic com el que va planificar En Mao al Tibet amb xinesos d'ètnia han, o com els que va planificar N'Stalin amb polonesos als antics Lands alemanys de Silèsia, Pomerània i Prússia Oriental, quan les va haver buidades d'alemanys, quan el 5, 10, o 15% ets tu i la immigració és la resta, aleshores és de bàmbols pensar que n'integraràs cap, d'immigrant, quan saps cert que ets tu, que t'integraràs a ells.

Sopegant aprenen de caminar. Els bascos tenen una línia d'escoles en espanyol, una de bilingüe, i una de basca. D'aquesta manera, han construïts uns espais on els nins euskalduns poden estudiar en basc a les aules i jugar-hi als patis sense que els coaccionin ni se'n riguin d'ells, com passa ara a Eivissa amb els nins eivissencs que conserven la fonètica eivissenca. I gràcies a haver-se sabuts fer espais en llengua basca, en tres o quatre dècades, els bascoparlants són passats d'esser un 10% de la població a un 30%, com ja són ara.

Me deman què més ens ha de passar per arribar a la conclusió que el mantra sagrat del Principat de Catalunya, que diu que “som un sól póppla”, no és més que una mentida i un autoengany. El preu de no tenir espais escolars catalanoparlants tant a l'aula com al pati és massa car per pagar el “consol” d'alfabetitzar tothom en català, si tanmateix no el fan servir en el pati ni enlloc. És ben hora que ens llevem la bena de davant els ulls i vegem ben clar que, tant si ens agrada com si no, això és la llatinització, una manera més de substitució, d'extinció lingüística.

Damunt l'autoengany, damunt el silenci, damunt la incomunicació, és impossible construir res. Ara que sé cert que la Mallorca dels mallorquins no renegats i dels immigrants integrats farà costat a la mestra mallorquina, és ben hora de posar damunt la taula el debat de la necessitat urgent de construir una xarxa d'escoles mallorquines, d'alumnes de famílies que ho són i que ho volen continuar essent. Pocs i bons!

La història és com un partit de futbol, avui que en parlam: de vegades és temps d'envestir i de vegades és temps de defensar. Ara ens toca mantenir el caliu encès davall la cendra que el tapa. Si el mantenim encès, tot d'una que en un futur proper tornaran circumstàncies favorables, revifarà més vitenca que mai la flama de l'existència mallorquina amb dignitat.

Anem tots ben alerta a caure dins l'espiral d'odi on ens volen menar els feixistes. Deixem-los-ne amb les ganes! Ni caiguem tampoc en el 'i tanmateix' ni en el 'me'n fot': al contrari, la persecució dels mestres (que ja en el 1936 foren un dels col·lectius més sanguinàriament perseguits pels feixistes), ens ha de fer més ferms, més positius en l'afirmació de la nostra mallorquinitat, més actius, més constructius. El seu odi no ens ha de fer odiar res, sinó que ens ha de fer estimar més les nostres arrels, la nostra cultura, les nostres tradicions, la principal de la qual és la llengua, i ens ha de fer defensar amb més entusiasme que mai l'escola mallorquina.