Per avui tenia preparat un tema del qual, en el darrer moment, he decidit que vos en xerraré un altre dia. I és que avui, he volgut fer un tràmit d’aquells que només han de durar uns minuts i he acabat escridassant una màquina per telèfon després d’hores de fer voltes per pàgines i telefonar números que em deien que cridés altres que ja havia marcat (recordem que jo venc d’una època amb poca paciència).
Pensava que el temps de tancament durant la pandèmia havia deixat clar la necessitat de millorar les connexions i procediments en línia. Que ja havíem trobat un sistema infal·lible i senzill perquè la població s’identifiqués a la xarxa. Semblava que era evident que els experiments del DNI electrònic havien deixat clar que no funciona (per part seva) i no és útil (per part nostra). Ser la zona de proves havia fet que l’administració havia claudicat i ja fèiem servir el telèfon mòbil com a identificador. Doncs no, sembla que el sistema clave (o cl@ve perquè som moderns) permanent, ja no ho és de permanent. Ens hem de personar per demostrar que nosaltres som nosaltres. D’acord. I el certificat digital? M’ho podeu passar també? El què? No! Això ja t’ho fas tu. Tres-centes cinc mil cerques a les seves webs després, resulta que m’he de presentar en persona per demostrar que som una persona, a un lloc on per demanar hora, he de telefonar a Madrid, però que després em diuen que no n’hi ha de cites disponibles aquí, només a una altra illa. També puc trucar a un servei que m’atendran en català, i ho fan en castellà, dient-me que allà no és, que marqui el número anterior. Flastom i flastom i a un altre número telefon. Ah no, que puc demanar-ho per missatge després de fer una foto amb la càmera i escanejant el document i que ja es posaran en contacte amb jo, perquè ara no donen cita excepte que no puguin llegir la informació a la foto. Això, després d’haver començat el procés de sol·licitud a un altre organisme, que fan monedes i, es veu, certificats. Gent que no sap fer una pàgina web, però si una gimcana. Molt divertit.
Avui, madamsemesiès, he insultat una màquina, m’he emprenyat com una moneia i m’he afluixat del certificat, de la cl@ave, de la permanent, de la Casa de la moneda, dels bitllets, del timbre i m’he enrecordat de la casa on van coure els maons per construir l’hospital on feia feina la paridora que va ajudar a donar a llum a qui es va inventar el punyeter certificat digital dels orgues.
Aman Nòlem (ell/això)
