nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 11°
11°

De l'Europa jacobina (o la monàrquica dels italians)

Els analistes, els suposats experts i acadèmics de diferent pelatge i condició es dediquen a fer càbales -ara més que mai- sobre el futur d'Europa, sobre el model d'Europa que volem construir, sobre el paper d'Europa en el marc internacional, i un llarg etcètera que estalviaré al sofert lector, per tal de no avorrir-lo (encara més). Europa es deu estar (re)pensant. Però de moment no fa l'efecte que el repensament sigui més brillant que totes les bones intencions de Jena Monnet i companyia. Ben al contrari. Hi ha més indicis de decadència, de sequera d'idees i de capacitat d'iniciativa.

Perquè Europa algun dia es pugui consolidar realment com a projecte polític, existeix la imperiosa necessitat de desfer-se de l'element més tòxic de l'estat-nació inventat pels francesos a finals del segle XVIII: el jacobinisme. La voluntat d'uniformització, amb tot el que suposa de coartament tant de la llibertat individual com de la llibertat col·lectiva (especialment en cas de pertànyer a una minoria nacional), constitueix un antídot potentíssim contra la construcció europea. Basta fer un recorregut per les piulades de la senyora Metzola, maltesa i presidenta del Parlament europeu, per entendre de què estic parlant (o intentant parlar). També resultaria un bon exercici contrastar els tuits de na Metzola amb els d'en Sassoli, que en glòria sigui, un gran intel·lectual i un europeista sense fisures. O amb els del bel·licós i capesflorat Tajani. I aquí ho podem deixar estar.

Però també podem entendre perquè la construcció europea resulta tan difícil si feim una mica d'observació a aquesta Eivissa i a aquesta Formentera nostres, on, per sort de tothom, hi habiten una bona colla d'europeus de diverses nacionalitats. He escrit en algun lloc que les nostres illes podrien constituir un laboratori excepcional per a la futura Europa unida que (molts) volem construir (tenint en compte la composició demogràfica de la nostra part del món, el tarannà insular, i totes aquestes coses.

Intentaré il·lustrar aquestes reflexions amb un exemple (que trob d'allò més clar). Fa unes setmanes han començat a proliferar pel meu barri (sa Carroca, Sant Jordi de ses Salines, municipi de Sant Josep de sa Talaia) banderes monàrquiques (altrament espanyoles). No n'hi havia hagut tantes mai. Ningú no havia gosat guarnir ca seua amb aquests draps pràcticament fins ara. I em direu: es tracta d'un efecte relacionat amb la pujada de l'extrema dreta espanyola? Quan algú m'ho va suggerir, la meua resposta va ser ràpida i contundent: de cap de les maneres. Ni ells no gosen fer aquesta exhibició tèxtil. Els jordiers, fins i tot els que voten l'extrema dreta espanyola, són gent discreta, de poc mostrar les idees, capaços de canviar d'opinió i summament flexibles. No podien ser jordiers. Ni dels dels vuit llinatges catalans ni dels que han vengut aquí als cinquantes o als seixantes, ni dels fills seus, ni dels treballadors que aquí tenen o han buscat un lloc on millorar la seua vida. De seguida vaig dir: “segur que són italians”. Qui pot posar tres o quatre banderes espanyoles a sa Carroca, si no són els italians? (Ep! Alguns italians, no els fiquem tots al mateix cabàs). Ni eivissencs ni andalusos no ho podien ser, evidentment.

Llavors em vaig interessar per saber qui estava construint les tres cases que, en haver alçat l'estructura, han col·locat la monàrquica (estanquera, per al fossilam) al capdamunt. I la vaig encertar de ple: italians. Molt rarament, ningú que no sigui de fora de les fronteres estatals a les quals estam sotmesos pot anar i col·locar, descaradament, una “rojigualda” a ca seua.

Llavors em va entrar el neguit de saber si això només passa aquí o si es tracta d'un fenomen més general. I passejant per la València que sala (és a dir, per Tàrbena i la vall de Gallinera), ho he pogut corroborar. Recentment, hem fet uns dies en aquesta àrea del nostre país, i, de la mà d'una guia local excepcional, la professora Núria Soliveres, filla d'aquesta part de les Marines, ens passejàrem la noble vila de Tàrbena. Bona gent, bon ambient, bon oli, valencià amb l'article salat i llengua absolutament viva (crec que no vaig sentir-hi ningú que no parlàs la nostra llengua). L'únic punt de distorsió va ser la visió, en un domicili particular, d'una bandera monàrquica espanyola. Una. Abans que pogués obrir la boca, na Núria em va dir: “són guiris. Ja ho veus: es compren una casa a Tàrbena i ens hi posen això”. No li vaig demanar la nacionalitat. Sent les Marines segurament devien venir d'Alemanya. Tant hi fot. Alemanya és un motor d'Europa; Itàlia n'és un altre. I, mentre Alemanya, França (descomptem-ho) i Itàlia segueixin optant pel jacobinisme, l'Europa unida no hi té res a fer. I menys havent partit Anglaterra, que potser era l'única esperança que ens quedava.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.