Les novel·les, igual que les obres de teatre o d’arquitectaura, també necessiten maquetar. El mateix que es fa amb les pel·lícules de cinema. La maquetació, encara que es faci tan sols mentalment, és una pràctica fonamental en totes les obres d’art. La maquetació d’una obra literària és una de les principals funcions de l’escriptor, és a dir, de l’autor de l’obra. Això ho vaig aprendre de manera autodidacta quan em vaig posar a escriure creativament. Aleshores jo tenia 16 o 17 anys. La primera novel·la que vaig escriure, empès per les meves lectures juvenils i primerenques en castellà, li vaig posar un títol horrorós: 'Cuatro años apartado de la sociedad'. La pròpia novel·la tampoc tenia ni cap i peus. Era el producte d’una il·lusió infantil sense cap preparació. Però ara, seixanta anys més tard, aquella novel·la esburbada -ja que en guardo una còpia-, no la vendria ni per un milió de dòlars. No, perquè en aquell centenar de pàgines i escaig, hi ha una bona part de la meva primera maquetació com el que havia d’arribar a ser a la vida. En el meu cas, un escriptor que reflexiona sobre ell mateix, un explorador de la seva essència humana i divina.

Molt aviat vaig escriure dues novel·les més: 'Lo que puede un hombre', ja em direu què sabia jo, aleshores, ni ara mateix, del què pot un home; i l’altra 'Mezcla de juventudes', sobre els joves “picadors” de la meva edat intentant atreure les primeres turistes sueques que venien a passar uns dies d’estiu a Mallorca amb els seus pares. Dic turistes sueques perquè totes les al·lotes estrangeres que estaven de vacances a l’illa ens semblaven sueques. Ja han arribat les sueques!, exclamàvem cada any a principis de les vacances. Aquesta darrere novel·la la vaig esgarriar quan vaig mudar-me de casa en casar-me. El que donaria per recuperar-la! Bé, ho dic perquè també han format part de la meva maquetació íntima personal. Ja que no m’he atrevit mai a publicar-ne cap d’elles.

He estat, i soc encara, el maquetador de la meva persona. Com un renaixentista dels segles XV i XVI.

Perquè, més important que maquetar un llibre, una obra de teatre o una pel·lícula, és maquetar la vida. La pròpia vida. Hi va haver una època en que diversos personatges històrics saberen maquetar-se la seva vida i ens ensenyaren a maquetar la nostra. Va ser durant el Renaixement i la troballa excepcional de l’Humanisme. Tot va començar, se suposa, amb Giovanni Pico della Mirandola, un home jove que per les causes naturals que fossin va destacar sobre la resta. Un personatge d’aquells que sempre es diu que va ser un avançat al seu temps. Un tòpic que a mi em sembla molt ridícul i bastant toix. El cert és que Pico della Mirandola tenia una manera de raonar superior a la mitjana i a la majoria. El secret estava en descobrir el seu mètode. El primer que ho va fer va ser Thomas More. Thomas More, el polític que millor ha sabut maquetar la seva vida fins a la pròpia mort. Thomas More va ser fidel en tot moment a la seva consciència. Llegint els seus llibres comprovem la seva raó de ser cristià, la seva raó de ser polític i la seva raó de ser home.

Però l’Humanisme va ser la gran eina del Renaixement. Va ser una fita cabdal dins l’esdevenir de la conducta humana. Va ser el paradigma de tota una generació d’homes i dones que obriren la seva ment i el seu cor a la veritable realitat de la naturalesa de l’ésser humà. Tot això, barrejat amb un altre “substància” primordial a la que diem Humor. Sense el sentit de l’humor, que no sabem sovint d’on brolla, res de tot plegat tindria l’empatia i l’atractiu amb que s’ha transmès a la posteritat. Cal que citi de bell nou a Thomas More, el qual sempre tenia als llavis la mateixa pregària: “Pare nostre, concediu-nos el sentit de l’humor”. I, certament, a ell li hi va concedir.

Per contra, en aquest món hi ha hagut, i encara hi ha, personatges famosos malèvols que han postulat conductes antisocials i injustes dirigides a eliminar tot allò que a ells els molesta. Em pregunto com és possible que dins la condició humana hi hagi tan diverses formes de pensar. I no em sé contestar. Cóm és que la naturalesa permet aquestes ments criminals i assassines? Ara mateix no es comprèn com Vladímir Putin, un home mal maquetat, arrasi en les seves armes poderoses un poble que a mi em sembla innocent i culte com és Ucraïna. Ha posat en marxa la seva màquina de matar i no pensa aturar-la fins haver fet la gran escabexina de criatures, dones i ancians que mai han alçat la veu en contra del seu proïsme. És el fruit d’una defectuosa maquetació personal? El Marquès de Sade, un malnat i un mal viscut, va lluitar tota la seva vida per erradicar la pobresa de manera absoluta amb mètodes agressius i radicals. Deia que s’havia de prohibir la caritat i la beneficència. Pregonava en els seus escrits, a les seves novel·les -no oblidem que el Marquès de Sade era un novel·lista, un escriptor, un creatiu!- i a les seves obres de pensament i reflexió, que s’havien d’eliminar tots els pobres. Morts els pobres s’acabava amb la pobresa, divulgava en públic. Quin animal! Els castellans encara tenen aquell refrany absolutista que proclama “Muerto el perro se acabó la rabia”. I encara avui ho apliquen metafòricament amb la seva política autoritària contra certs col·lectius humans que pertanyen al seu propi Estat. Quins disbarats i quins crims més execrables que persisteixen encara avui en dia!

Per totes aquestes contingències actuals és que s’ha d’aprendre a fer la maquetació correcta de les nostres vides. Si no es pot fer de manera privada i personal, cal fer-la, amb totes les consideracions i de manera proporcional i forma responsable, amb procediments públics i col·lectius. Cal acabar d’una vegada per totes amb la injustícia i el crim, amb la tirania, amb el Marquès de Sade i amb Vladímir Putin!

El Renaixement i l’Humanisme, de manera destacada l’humanisme cristià de Thomas More, d’Erasme de Rotterdam, de Michel de Montaigne, de Joanot Martorell, de Miguel de Cervantes, de William Shakespeare i d’altres que visqueren aquella època daurada, encara que no exempta de barbaritats i de crims de tota mena, son els elements virtuals i virtuosos que van aportar tant de seny i tanta cultura al gènere humà.

Cal afegir, que després de la maquetació i l’escriptura, o la gravació, s’ha d’elaborar finalment el muntatge. I el muntatge sí que també representa un capítol importantíssim en la construcció d’una obra d’art. No és el mateix començar pel començament que pel final. No és el mateix descriure els esdeveniments de manera contemporània que fer-ho retrospectivament. Tot això, més que escrivint, s’aprèn llegint. Llegint, llegint i llegint. I no renunciant mai als dictats de la pròpia consciència.

Adeu siau.