Uep, com anam? Mai vos heu demanat què far botar un nacionalista espanyol? I és que encara em sorprèn aquest tema. Pensava que eren els temes senzills on no s’ha d’aprofundir gaire, però veig que estic equivocat. Podria ser, com als Normals, que els molesti quan se senten ignorats, supòs que per por a perdre un espai que sempre han cregut només seu.

Heu notat que ha canviat el temps? Quin fred, no? (pop! Dtx!) Ens hem salvat del coet-fems (pop! Dtx!) i podem seguir emprenyats amb el carril bus-VAO (pop! Dtx!) per al qual ja m’han donat un parell de solucions a l’hora de dinar (sobris, eh?).

Abans, quan era més jove, no podia deixar d’escoltar la gent, els auriculars m’han anat sempre molt bé, amb risc de tornar sord. Ara, però, he après amb molt d’esforç, que als pesats professionals no els importa si «ets allà» o no, així que aprofit per pensar en les meves coses. Hi ha un problema, clar. Igual que quan te’n vas a dormir i llegeixes cansat, el que sol passar és que mescles la trama de la novel·la amb pensaments a la babalà. Avui, com tret d’un conte fet pel net, he somiat amb dinosaures, naus espacials i zombis. M’he despert, he anat a beure i en tornar a adormir-me i els morts vivents m’esperaven famolencs preparats per encalçar-me (They're coming to get you, Barbara!).

Durant el dinar, he tengut una idea per la secció d’avui, però com si fossin els malsons d’anit, només s’ha quedat en el pla oníric. Només m’ha quedat un apunt: «Comunicació: música, rialles enllaunades, referències cinematogràfiques». Com vos quedau? (Me has dejado muerta, Juan) No record exactament de què volia xerrar, i és que amb aquests conceptes només podria dir que els amics més interessants que he tengut mai, els he conegut parlant de música. Els meus primers records han estat amb el tocadiscos de ma mare i sentint grups per la tele, així que se’m fa molt senzill comunicar-me a través d’aquest llenguatge. La meva sogra era s’única de la part de la família del meu home que n’escoltava sovint i de vegades em preocup de no poder traduir aquest amor per les cançons, aquelles que fan que el cor bategui més fort, al net. Després se m’espassa perquè pens que trobarà el seu llenguatge, al seu ritme, a la seva manera.

De les rialles enllaunades només vos puc contar que hi va haver una època en la qual mirava tantes comèdies de situació que quan anava per la vida sentia les veus artificials als moments graciosos (de vegades amb banda sonora inclosa). «Quin mal rollu tiu». Sort que varen passar de moda (les veus, no les sèries).

De les referències cinematogràfiques… ja vos ho podeu imaginar, no? ¿Que si estoy en España? En las últimas, ahí es donde estoy. No només d’aquesta casta de frases es pot saber com és una persona, sinó també per les pel·lícules que ha vist. Potser vos en xerraré la setmana que ve. Ara tapau-vos que no vos heu de refredar (pop! Dtx!).

Aman Nòlem (ell/això)