algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín: 11°
13°

Segona autoentrevista

-Com anares evolucionant en el teu camí de lectures i de creativitat?

-Va ser tot molt natural i gradualment. Mai m’he fet un pla de futur, ni en les lectures en particular ni en la vida en general. Jo no he estat mai de fer projectes intel·lectuals, ni de creació ni de formació. He anat sempre per lliure. Però no d’una manera voluntària, sinó inconscient. Jo anava a escola, jugava pel carrer amb els amics, llegia de tant en tant, i seguia allò que me manaven o m’aconsellaven els pares i la gent més gran. Ni tan sols tenia un mínim d’esperit crític. Tot el que feia i tot el m’envoltava m’era agradable. No em qüestionava res. Res de res. Als onze anys, el senyor regent de la parròquia del poble va visitar el mestre de l’escola municipal on jo encara estudiava i li va preguntar per l’alumne que millor llegia. El mestre em va assenyalar a mi. Així va ser com per primera vegada vaig llegir en públic. Va ser per la festa de les primeres comunions dels al·lots i les al·lotes del poble. Un diumenge solemne a l’Església Parroquial, abarrotada de gent. Després d’haver-me preparat unes quantes setmanes em feren pujar a la trona i vaig fer d’spiker d’una Missa Dialogada que encara ara els més grans de Consell recorden. En haver acabat i quan ja davallava de la trona per l’escala de fusta de caragol, tothom em va felicitar. Va ser el meu primer èxit, “sonat”, de la meva discreta carrera d’orador.

-Tu ja llegies? Ja t’agradava la lectura?

-Suposo que sí, encara que no ho recordo gaire. Crec que ja coneixia, a més de la Doctrina cristiana i els Evangelis, una mica a Jules Verne, a Walter Scott i a Emili Salgari. Però no em vaig considerar lector fins que vaig llegir “La isla del tesoro”, i un poc després “Alícia en el país de les meravelles”; i encara més tard, “El procés” de Franz Kafka.

-Això ja eren paraules majors.

-Aquest llibre, “El procés”, em va deixar k.o. Quina gran experiència. Aquesta lectura em va trasbalsar!

-La vares entendre?

-No ho sé. Em va apassionar. I va ser això el que em va convertir en lector per a sempre. D’aleshores ençà no vaig voler llegir res que no em fascinés o em commogués. I allò que em sacsejava de debò no era tan sols el fons del que llegia, sinó la manera de contar-ho. Dues novel·les que em fascinaren en aquella època varen ser les de Mark Twain: “Tom Sawyer” i “Hukleberry Flinn”. Quina època més encantadora va ser aquella! A les pàgines d’aquells llibres nasqueren els meus primers grans amics literaris. I fins avui, que s’han anat incrementat fins a l’infinit.

Quan parlo de mi no ric. Jo soc la cosa més seriosa que existeix al món. La que més estimo. A la qual mai, si depengués de mi, no li donaria cap disgust. M’estimo de manera incondicional. Tot plegat fa que em permeti totes les llibertats del món. De manera que no sempre respecto la meva cronologia personal de les lectures, ni fins i tot de les accions, dels fets. Sovint faig salts històrics i els meus esdeveniments no se succeeixen uns als altres en sentit únic, com l’aigua dels torrents i dels rius. Hi ha una cosa que deia el meu admirat Alan Watts a les seves memòries que jo subscric totalment: no escric aquestes autoentrevistes per justificar-me ni res de semblant, sinó per el meu entreteniment i el vostre. Dir això és quedar bé amb vosaltres i amb mi mateix.

-Estaves recordant les teves lectures de Franz Kafka i de Mark Twain.

-Oh, i no deixaré de recordar-les tota la vida. Tota la meva vida. I poso peu fiter en això de “tota la meva vida”, perquè al marge de les lectures, la meva pròpia vida, la de cada dia, sense ser res de l’altre món, també ha estat una vida espectacular. Vull dir que ha estat tot un espectacle. Almenys per mi, i és per mi que els veritables espectacles ho son. Un espectacle espectacular, que no té res a veure només amb la lectura literària, però sí en la ordinària, va ser el naixement de les meves dues filles bessones quan m’acabava de casar. Nasqueren als set mesos del casament i, m’imagino, de la gestació. Aleshores això de néixer abans d’hora no era molt ben vist. Fins i tot el pare, jo mateix segons tots els indicis, que no havia tocat mai encara pèl ni ploma abans del matrimoni, em vaig sorprendre. Va ser un part molt comentat al meu petit poble, però tothom ens va felicitar, tant a la mare com a mi, perquè tot va acabar bé. Quiqui and Queiti, les va batejar el meu millor amic, en Joan Pastor. Amb ell anàvem dos pics cada dia a veure-les a Mare Nostrum, dins les incubadores esterilitzades de la que avui és la clínica Rotger de Palma. Mentrestant, na Maria, la mare de les setmesones, va fer llit a casa durant unes quantes setmanes. I jo, jove funcionari estatal d’oposicions a Correus, anant i venint de Palma cada dia, amb una Vespa esportiva, matí i vespre, sense que la meva empresa estatal em donés ni una hora d’esplai per compartir amb les meves filles nounades. Ni una sola pesseta de justícia, material ni espiritual, ni molt menys financera, em proporcionà Correus per ajudar a la meva nova família. Les despeses, en tots els aspectes, materials i emocionals, foren enormes. Visca l’Estat espanyol i la seva seguretat social!

Tot i així, aquella llarga temporada, passant més fam que un mestre d’escola, va ser molt profitosa en lectures. Recordo les novel·les d’escriptors europeus i americans traduïdes a l’espanyol, encara que la majoria d’autors i els seus noms s’han esvaït en el no res. Encara que, ara mateix, em venen a la memòria alguns d’ells: Frank Yerbi, José María Gironella, Lajos Zilay, F. Slaugther, J. B. Priestley... Però només en puc rememorar uns quants que han deixat petja, com William Faulkner, J.D. Salinger o Isaac Bashevis Singer, i Vladímir Nabókov i Evelyn Waugh. També els clàssics moderns de sempre, com els russos, els francesos i els alemanys. De dones escriptores, poques. Gairebé cap. Com així? Encara que anys més tard vaig recompensar aquell buit i aquella injustícia amb autores que ben aviat us en faré sabedores i sabedors.

El cert i ben cert és que he estat un lector feliç. Molt feliç. És cert, així mateix, que no he intentat mai memoritzar les meves lectures ni els noms d’aquells homes i dones que les han produït, però et venen al cap quan menys t’ho esperes, la qual cosa converteix el present en perpètua eternitat. Feliços els que llegeixen, perquè d’ells serà la glòria infinita. Feliços els lectors que obliden el nom dels autors i no el dels personatges. Feliç la divinitat que em va obrar lector.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.