Cada moment històric on sembla que España progressa adequadament, ens topam amb episodis de tornar arrere, talment al segle XIX, amb l’alternança de lliberals i absolutistes, amb aquests darrers fent tornar “el Deseado”, que va ressuscitar la Inquisició, entre altres calamitats, i fent tot el possible per al proverbial endarreriment social envers Europa. Vade retro Hispania!

Aquests dies dos episodis han marcat aquesta rèmora espanyola. La berrea de les finestres del col·legi major de pijos de Madrid, on s’ha deixat ben clar que encara n’hi ha que vivien millor amb el Dios-Patria-Rey de segles anteriors. Curiosament el lema de Meloni, la neofeixista en cap italiana (la que el dia de les votacions es va retratar amb dos melons com a mames per a celebrar-ho), torna a esser Dio-Patria-Famiglia. I això que Meloni és mare fadrina i son pare fou condemnat com a traficant de droga. A part que no poden afegir ‘Rei’, ja que a Itàlia, com a Catalunya, no en volen.

El cas de la berrea del col·legi major inicialment no seria més que una anècdota, de fet ho feien cada any, tant que alguns dels qui bramaven ho han justificat com a tradició (com els toros, la caça o pegar a l’esposa). Fins i tot algunes de les bledes del col·legi major femení insultat també ho han justificat. Però enguany la cosa s’ha desbordat, ves per on, per mor de les xarxes socials, en fer-se viral. Tant que si han hagut de retratar els polítics de la Villa i Corte i, oh sorpresa! tres perles han tornat a donar la nota: Diaz Ayuso, Santiago Abascal i Begoña Villacís han deixat clar que el trifachito que representen no és cap invent dels periodistes, sinó mes evidentment la unidad de destino en lo univesal, o una cosa així, i naturalment no es deixaran embullar per periodistes bolivarians que abusen dels estudiants, o una altra cosa així.

I és clar: el col·legi és un niu de neofeixistes (han sortit altres vídeos de venirse arriba amb salutacions nazis) i cal cuidar els votants. Pablo Casado és una mena de fill il.lustre del col·legi Elías Ahúja, que si passa a la història serà pel rècord Guinness d’insults al Congreso de los Diputados, i això que el seu període de portainsults va esser breu, ja que el varen defenestrar els seus (i les seves?).

Fins el dia d’autos, o de berrea, la notícia que tenia mitja España embambada era que Tamara F. Presley... no sé què. En una tertúlia de tele deien que España s’havia quedat orfe de famosos: sa mare no donava més de sí, la duquessa d’Alba es va morir, Gunilla von Bismarck no ho sé, però ja era vella fa 40 anys; de las folklóricas, ja me contaràs que en queda, la Pantoja ja fa més por que altra cosa; i per acabar-ho de compondre, la família del rei Trist desestructurada i el prestigi per terra. Però les revistes del cor, com és natural, volen continuar venent revistes, aleshores han d’anar a cercar “famosos” per davall les pedres: un qui va festejar la cosina de na dallona i... Tamara F. Presley, que per qualque cosa és filla de sa mare, marquesa per son pare, i poma per mèrit propi.

El detonant és que, a la fi, tenia novii, anunciaren les noces en una revista d’aquelles i al cap d’una setmana es va espanyar tot, en apareixer vídeos que demostren que ell no és un caballero español. Després se’n va a Mèxic a un congrés mundial sobre la família a contar-ho, o a donar classes de la seva experiència sobre la família (Tamara té 40 anys i està compuesta y sin novio), o a blanquejar el neofeixisme, ja que es tracta d’una organització ultracatòlica relacionada amb “Hazte Oír”, que són aquells de la famosa camiona de propaganda contra tot progrés en la sexualitat que s’ha aconseguit aquest segle.

El més estrambòtic de tot plegat és que quan Tamara parla, la primera impressió és que li falta un bull, i la segona és pitjor: té problemes per estructurar un discurs, o tres frases seguides, de semàntica, de dicció, de sociolecte xulapa-pija... Si jo fos sa mare la duria al logopeda tot d’una.

La veritat és que si fa tres mesos algú m’hagués vaticinat que parlaria d’això li hauria dit que estava bollat. Aquest món –aquesta part del món– no m’interessa gaire, o res, i l’ultradreta i voltants me queda fora de quadre. Però com tothom en parlava vaig punxar per internet i me vaig trobar l’endemesa aquesta. Ho dic perquè necessit suposar que aquesta senyora és més llesta del que aparenta i ha fet quelcom de positiu els darrers 20 anys, però no ho aniré a cercar. Va guanyar una edició de Masterchef (Celebrity of course), aleshores té algun illot d’intel·ligència, que evidentment no és la parla. Quan obri la boca fa vergonya aliena: o és una ignorant, o cobra per fer de beneita, o ja vos ho explicarà una altre. Jo ja he fet de més.

Per si algú acaba d’aterrar: el mascle hispànic (això), i la bleda (esta).

Ja m’ho deia mon pare: “això és una fadrinarda que se li ha passat s’arros i viu des cuento”.