La ment és quelcom que existeix i no veiem. I la portem amb nosaltres sempre. Diuen els psicòlegs que qui sap mentalitzar-se té la felicitat assegurada. Mentalitzar-se deu ser dominar la ment. La pròpia ment. Assegurar la nostra felicitat depèn de la nostra ment. És a dir, de nosaltres mateixos. Què passa, aleshores? No sabem mentalitzar-nos? O no volem? Vet aquí una assignatura pendent en la nostra existència.

Vegem, epidèrmicament, què és la ment, o què en sabem d’ella. La ment és més que l’intel·lecte. Amb la ment escoltem i valorem el món. La ment posa en funcionament l’intel·lecte, aplicant la nostra atenció a tot allò que ens envolta. Mentalitzar-se és incorporar la nostra atenció a allò que estem fent. A l’acció la precedeix el pensament que produeix la ment. Però, a la ment podem fer-li produir els pensaments que més convenen al nostre benestar i a la nostra felicitat? La ment nua, sense mirar, ni escoltar, ni pensar, què és? També a ella cal mentalitzar-la. Com? Què és el que fa funcionar la ment? Quin és el seu combustible? Perquè sense combustible no hi ha res que es pugui engegar ni posar en marxa. D’on neix aquest combustible per aconseguir que la ment es mentalitzi? Mentalitzar-se és fer possible que la ment es cregui el que nosaltres pensem que és millor per a la nostra vida quotidiana. Per exemple, fer que la nostra vida sigui feliç, que sigui tranquil·la, que sigui resignada i tolerant. Jo sé que, en certes ocasions i en certes circumstàncies, és possible que això passi, perquè ho he experimentat. Per un espai de temps força breu i molt efímer. Sí, jo m’he mentalitzat i estic en calma. Però basta el vol d’un mosquit perquè la meva calma es dilueixi en la massa atòmica universal. Encara que no és aquesta la pregunta. La pregunta és qui i què inicia el procés de mentalització. Abans de la ment, i més superior que ella en tots els sentits, hi ha un poder que mana sobre la ment. D’on ve aquest poder? Del nostre interior, com la mateixa ment? O bé ens arriba de l’exterior? El que sembla clar és que la meva ment no ho és tot: existeix algun altre element més poderós que ella.

Dit tot això, no sembla que la ment sigui la força espiritual més gran de l’home. Però potser sí que ho és la mentalització. Jo no he creat la ment, però sí que soc jo el que em mentalitzo. I quan aconsegueixo mentalitzar-me no hi ha, sobre mi mateix, imperi més gran que el meu. Això que acabo d’escriure és d’una enorme importància per a l’amistançament dels homes i la seva vida en comú. I, sobretot, amb un mateix. Jo crec el que la meva ment em dicta, i la meva ment és meva. Vull dir que és interior. Si fos exterior no seria meva. Quan naixem ja ho fem amb la nostra ment. La portem dins nosaltres, no l’incorporem posteriorment. Què passa, però, que no la podem dominar? Que ella, per si mateixa, és incapaç de dominar-se? La ment no és la totalitat del jo. El jo la supera. Passa, doncs, que la ment està subjecta al jo? El jo? Aquí hi ha el re: què és el jo? Quan neixo ja soc jo? És clar que sí. Ja soc jo per complet. Ja tinc el cos i l’esperit: les cames, el cor, el cervell i la ment. Encara que tot plegat s’ha de desenvolupar fins a la maduresa. El cor i les cames creixen de manera finita, però no fa el mateix la ment, ni la capacitat cerebral, ni la intel·ligència, ni la creativitat ni la curiositat. Sembla que tot el que és espiritual és infinit. Si és així, l’home, jo, no finiré mai, no moriré mai. Sempre seré jo.

No ho entenc. No ho entenc i no ho entenc! Sé, o sospito, que jo no seria jo sense la meva ment. Si la meva ment no existís, si jo no tingués ment, jo no seria. És així? El mot ment no acaba mai de ser definit del tot. Sovint l’usem com un sinònim d’altres mots, com enteniment o coneixement. Però no és això. És més, per a mi, un sinònim d’ànima. Fins i tot, m’atreviria a dir que és un sinònim de Déu. Després de llegir tant i d’haver-ho oblidat tot, no sé de quina manera definir la ment. Tot, llevat de l’ànima o de Déu, em sembla massa restringit, massa pobre. És cert que a la ment li atribuïm el seny i la intel·ligència, l’esperit, l’intel·lecte, fins i tot l’enginy. Tots aquests elements intangibles formen par de la ment. Penso que la millor definició és la que proposa que la ment és el conjunt de totes les funcions psíquiques. Hurra!, cridarà algú. Doncs, sí: hurra. Però també fa referència a algunes malalties, cada dia més conegudes i esteses. Les malalties mentals, les de la ment. És que la ment, l’anima o Déu, poden emmalaltir? La imaginació, així mateix, sembla un fruit de la ment. I ja sabem que d’imaginacions n’hi ha de moltes classes, fàcils de dividir entre bones i dolentes. Imaginar que algun dia una de les meves obres de teatre serà representada a París o Manhattan és una operació mental positiva. Però si m’imagino que tinc un càncer sense tenir-lo, o que la Policia Nacional Espanyola em vol detenir sense que sigui cert, és una operació mental dolenta. Ni una cosa ni l’altra són reals. Tot això que imagino és virtual. I si la ment no existeix, encara que l’experimentem? A la ment no la podem besar ni abraçar ni alimentar-la amb pa amb tomàquet. Però sí que la portem amb nosaltres quan anem al cine o anem a passejar pel parc. I també quan ens disposem a llegir.

A mi, que m’agrada concretar la meva vida i fer-la còmoda i senzilla, me molesta tanta complexitat mental. Però al mateix temps m’alegro de que em proporcioni tantes satisfaccions interiors, virtuals, imaginàries. El filòleg Eduardo Benot va escriure que una errada recorre les ments humanes amb velocitat elèctrica (ara escriuria segurament electrònica), i que una veritat evident (evident!) tarda molts segles en ser acceptada per tothom. Vet aquí la complexitat de la nostra ment. No sé si això és just que sigui així, però ho sigui o no, sé que a la ment la podem fer bellugar. Podem jugar amb ella. En definitiva, podem mentalitzar-nos. És així de veritat, o només m’ho penso? Tothom opina com opina i ho certifica a la seva manera. Jo no crec que la ment només treballi directament en un sol punt, com opinava Christian N. Bovée. No. Veritablement no és així. Confuci, el gran savi xinès, ens va advertir que la ignorància és la nit de la ment, com si no existís, encara que sigui de dia. Confuci afegia que la ment ignorant era una nit sense lluna ni estels. Aquestes paraules em porten a pensar que la ment és un dipòsit que tots tenim adossat al néixer, buit, i que l’hem d’anar omplint de coneixements, dades, noms, sabers, i de passats, presents i futurs.

Estic allà on era. Al mateix lloc. No sé res. No entenc res. Què em cal fer? Així i tot vull confiar en la meva ment. Sí, perquè sigui el que sigui això, he après a mentalitzar-me. Soc capaç de mentalitzar-me en un sentit o en un altre. Aquesta capacitat em proporciona una certa seguretat, i fa que sempre que puc elegeixo la part positiva, entenent per positiva la que em permet sentir-me bé amb mi mateix. Què passa quan penso d’aquesta manera? Passa que puc triar entre l’esclavitud o la llibertat. O allò que crec que és una cosa o una altra. El que compta no és, en aquest cas, la veritat, sinó la sensació de veritat. Encara que m’enganyi a mi mateix, tant m’és, jo, com els idiotes, soc feliç. I d’això es tracta. La veritat sense felicitat no ens fa lliures: això sí que és una enganyifa! No vull rebatre les paraules de l’home més bo, intel·ligent i savi que ha existit mai, però més que la veritat, allò que a mi em fa lliure de bon de veres és la felicitat. I un bon pa amb sobrassada i un tassó de vi.