algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 13°
16°

Mola versus puig

De vegades la muntanya més alta d’un redol és l’antítesi del Galatzó: ni ‘pòdium’, ni ‘pungentum’, ni la distingeixes d’enfora, ja les muntanyes veïnes són semblants. És el que en deim mola: un cim esclafat i eixamplat, talment la metàfora d’una mola de molí, tot i què de dimensions enormes, probablement encara vestida d’arbres i de trets poc cridaners.

L’altitud no n’és un tret definidor. Si és cert que les màximes altures quasi sempre s’anomenen ‘puig’, probablement per esser més aguts per erosió més antiga i ferotge, no manquen moles que també arriben als mil metres. És el cas del més conegut com a puig d’en Galileu (1181 m), que inicialment només era el nom de la casa de neu, la muntanya era ‘sa Mola’, poc original d’altra banda. Com que tornen a esser dos cimals, l’occidental ben damunt la casa de neu i l’oriental molt més pràctic per als excursionistes, hi ha mapes que diuen que un cim és ‘sa Mola’ i l’altre ‘puig d’en Galileu’ mentre altres mapes ho diuen al revés. A l’altre extrem, a llebeig de la Serra, l’única cosa que fa un poc d’ombra al Galatzó, ves per on, és la moleta de s’Esclop, que no té res de petita, ben al contrari li falta poc per als famosos mil, amb l’afegitó que el desnivell imprescindible per ascendir-hi no té res a envejar als més alts. Per no anar més enfora, en condicions normals és superior el desnivell per pujar a la moleta de s’Esclop que a la mola d’en Galileu.

Esporles n’és el millor exemple. Ací inicialment tot són moles, de forma ben segur, i d’anomenada, les que no ho són, probablement sigui un fenomen relativament modern i precisament per necessitat de singularitzar-les de les altures veïnes. Hom diria que tanta mola ja embulla. Fins i tot una sèrie de puigs que apareixen als mapes amb aquest genèric tenen els papers invertits, ja que en aquest cas són més baixos i en rigor serien un turó, mot que malauradament no usam de genèric. Per exemple a la vall de Son Malferit (hi passa l’inefable GR, aprofita abans que algun jutge digui que no hi ha res públic), hi ha els puigs de na Pinsana, s’Alzinar i s’Oblea, que ben pocs deuen haver notat. No sé si cal aclarir que tot això va més de percepció i inèrcia de comunicació dels nostres padrins que no pas de matemàtiques.

Tant és així, el cas d’Esporles, que cap a la partió amb Valldemossa hi ha sa Mola, sa Moleta i és Moletó (foto de capçalera). A la partió amb Banyalbufar, el vèrtex de ponent és la mola de Planícia, que com veim (foto de baix) té quatre moletons, però ja no tenim noms per a tots.

La mola per excel·lència que és l’actual fita del Ram, on si el determinant ja és curiós, tot i què ens sembli normal perquè sempre ho hem sentit així, el genèric (fita) és inusitat referit a muntanya, i en aquest cas no aclareix res. A les cèlebres Rutes Amagades (n. 10, 1965) en la literatura, que no en el mapa, diu ‘mola del Ram’, ben probablement perquè mestre García Pastor ho havia sentit dels pagesos de la contrada, que aquells anys encara existien, es podia parlar amb ells i fins i tot passar per davant les possessions. Es tracta a més d’una autèntica “mola Mare” ja que, com hem vist amb la mola de Planícia, que tenia tants moletons, en aquest cas és prou més exagerat en estar-ne completament envoltada, pareix esser que cada possessió dels voltants té la seva mola: mola de Son Poquet, mola de Son Vic, mola de Sobremunt, mola des Verger, mola de Son Noguera. Serà per desembafar de tanta mola, i si no ves a saber, que al vessant de Maristel·la cap Son Malferit li diuen Na Ferrana i a la part contrària Na Boscana.

A la partió amb Palma, ja ho havíem dit, just damunt Sarrià hi ha la mola de Sarrià, o puig des Voltor (497 m). No és freqüent, però tampoc ens ha d’estranyar que una muntanya pugui tenir un nom d’una banda i diferent de l’altra, especialment si la fesomia és diferent en cada cas i sobretot si, com és aquest cas, mitja muntanya, a la pràctica tot el que es veu des d’Establiments, era de Sarrià, mentre el vessant nord era de diverses possessions d’Esporles. En aquest cas a més, si de Sarrià sembla una mola, de Son Llebrés ja sembla un altiplà, i ben llarg, mentre cap a Maristel.la, ves per on, és d’on sembla més un puig,

Però no acaben aquí les curiositats. Fent enquesta directa de vegades encara es complica més. Miquel Salamanca va fer una arreplegada de topònims de Sarrià, on diu que: “no hi ha cap topònim que utilitzi els genèrics puig, muntanya o mola [...] Sa Curuculla / Dalt des Bosc / Es Rotlet / Bosc de Sarrià. Quatre topònims per referir-se a la zona somital del bosc de Sarrià”. O sigui que els nostres padrins i els topògrafs actuals no han vist les muntanyes de la mateixa manera. El que segons els mapes actuals és inequívocament una muntanya, per als nostres padrins era “Dalt des Bosc” i ja està.

Ja m’ho deia mon pare: Uns comptes fa es traginer i uns altres fa s’ase.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.