«Aquesta dona anava caminant a 3 metres de distància d'un home. Cada vegada que la distància s'escurçava, ella es detenia, esperant recuperar l'espai. En arribar a la feina vaig trucar a una de les unitats de violència de gènere per posar sobre la taula aquesta violència silenciosa. Em van dir el de sempre: és ella que ha de denunciar».
Amb aquesta frase l'escriptora Montserrat Espallargas explicava les quatre imatges que penjà al seu mur de Facebook. Datava l'escena al divendres 23 de setembre a les 8.45 h del matí, produïda a Barcelona al capdamunt de les Rambles, més amunt de Canaletes. Al testimoni gràfic complet, hi apareixen —intuïts— els ulls d'una dona ofegats per una tela negra espessa. Al decorat antagònic que adorna els fotogrames, hi apareixen persones en roba estiuenca, qualque dona alliberada i per triplicat: tres sexualitzades models en roba interior «promovent la diversitat femenina», impreses al tancament d’un quiosc devora un anunci de Pretty Woman. De les quatre fotos publicades per l'autora, amb la seva autorització reproduesc la que trob més definitòria de la vulnerabilitat de la persona desemparada. Genera molta llàstima.
Més que aquesta introducció, em sembla esfereïdor llegir la publicació completa, que està disponible en obert. Montserrat —sense filtres— clama el seu desencís i encara queda més palès als comentaris subsegüents que reflecteixen la seva impotència. Orientadora laboral, lliga la degradant situació fotografiada amb les dones iranianes: «Ara mateix, em llevo amb les notícies que informen de les protestes a l'Iran contra la mort de Mahsa Amini contra l'ús de l'hijab i jo em pregunto: quantes Mashes Aminis no hi ha al nostre país, no hi ha al món? Em sento impotent i, a voltes, no sé de què serveix la meva feina».
L'abast del tema és inacabable. En posaré un parell de detalls:
Malauradament, moltes situacions èticament reprovables són difícilment punibles. La resposta policial que li donaren en demanar auxili potser fins i tot sigui errònia per excés. Li contestaren que era la «perjudicada» qui havia de denunciar els fets. No acab de veure la situació descrita tipificada com a prohibida. Afecta la llibertat —aparent— personal de moviment i de manera de vestir. Potser m'equivoc, però el probable i dramàtic rerefons de la situació queda legalment del tot impune. Tota una altra cosa seria aprofundir en la situació personal i cercar oprobis materials sancionats per la nostra legislació.
Hem d'acceptar que tot l'esforç que es fa amb educació per la igualtat de gènere no dona els fruits desitjats. Si aconsegueix —encara queda molta feina per fer—traspassar l'escorça del masclisme quotidià, en alguns casos ho tindrà impossible. Sí, impossible, afirm, amb persones que ens arriben amb fermes creences madurades en sentit contrari, sigui per ideologia, religió o per pragmatisme esclavista, no tan llunyà, per altra banda.
A més de modificar comportaments per convicció, ens queda la imposició, la qual, pensant en les víctimes silencioses, s’ha de treballar d’una manera molt acurada.
Exemples com els cartells citats, lluny de reconèixer la realitat femenina l'estereotipen menystenint la normalitat. Si endemés el trobem al carrer Pompeu Fabra de Palma davant el número 7, col·locat a un panel de l'aturada d'autobús de l'EMT que senyalitza les línies 11 i 39, resulta contradictori amb el discurs polític vers les dones. Encara que en realitat no tant, la SMAP una altra empresa de l'Ajuntament de Palma encara té publicat a xarxes socials un cartell en torn al 8M ofensiu per a les dones. Mem si escolten aquesta ja reiterada petició des del dBalears i l’esborren. Ja que hi som poden llevar també el de l’EMT.
Hi ha molts fronts oberts i d’altres que lamentablement no interessa obrir. No hem de defallir, i sobretot necessitam més consciències com la de Montserrat Espallargas.
