algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 18°
24°

Retòrica reaccionària

Manllevo l'encapçalament d'aquestes ratlles del títol del llibre 'La retórica reaccionaria' (no em consta que s'hagi traduït al català) d'Albert O. Hirschman. Vaig descobrir aquest text en la seva edició castellana de 2020, tot i que va ser escrit com a resposta al tsunami conservador de la dècada de 1980. El fet és que sospit que, amb la pandèmia, és un llibre que va passar bastant desapercebut per a bona part de lectors i lectores potencialment interessats i interessades.

Hirschman comença descrivint les onades reaccionàries en la política occidental dels dos últims segles. La retòrica reaccionària tenia embranzida en la mesura que les polítiques progressistes avançaven en projectes igualitaris que pretenien redistribuir una mica la riquesa i el poder. Retòrica per a combatre les demandes d'igualtat davant la llei (plasmades icònicament a la Revolució Francesa), per a oposar-se al llarg del segle XIX fins al XX a l’impuls del sufragi universal, o, la més recent –des de mitjans del segle passat i que fins i tot encara dura- ofensiva retòrica contra la certa democratització de l'economia (Estat del benestar, sindicalisme, existència de sector públic empresarial…).

Tanmateix, allò fonamental és que, segons Hirschman, els conservadors utilitzen tres “tesis” retòriques per a argumentar aquestes envestides reaccionàries: la tesi de la perversitat, la tesi de la inutilitat, i la tesi del risc.

La de la perversitat sosté que, quan l'esquerra intenta produir algun canvi beneficiós, ocorre “exactament el contrari”. Els objectius esdevenen contraproduents, i opera inexorablement la denominada llei de les conseqüències no desitjades. Interpreto, doncs, que la notícia segons la qual el PSIB evita xerrar de saturació i es decanta per “gestionar l'èxit” pot ser ben bé conseqüència de l'adopció per part dels socialistes d’aquesta tesis de Hirschman .

Per una altra banda, la tesi de la inutilitat, és a dir, l'afirmació que “qualsevol suposat canvi [progressista] és, va ser, o serà en gran mesura superficial, de façana, cosmètic, i, per tant, il·lusori, ja que les estructures profundes de la societat romanen totalment intactes”, és brutal i paralitzant. Pot ser quan el conseller Iago Negueruela afirma que “la classe treballadora ‘fuig’ del debat sobre la massificació turística” estigui bastant abduït per la tesi reaccionària de la inutilitat.

Per a completar el trípode retòric reaccionari, resulta que la tesi del perill és la més complicada de resumir car adopta un enfocament molt el·líptic. És part essencial de l'estratègia de la por tan en voga actualment: Per a combatre polítiques socials, econòmiques, ecològiques, d'igualtat, de drets humans, avanços civils… la retòrica reaccionària sosté que un “canvi proposat, encara que potser és desitjable en si mateix, implica costos o conseqüències inacceptables d'un tipus o un altre”. És a dir, la possibilitat d'avançar cap a una societat amb justícia social i ecològica de debò posa en perill tot allò que ja hem aconseguit.

Hom diria que, seguint Albert O. Hirschman, a la política turística de les Illes Balears hi ha, conscientment o inconscientment, massa consemblances amb la retòrica reaccionària. Així ens va!

Però, és possible una retòrica governamental progressista? És clar que sí! Posem com a exemple el celebrat fil a Twitter que, el recent 2 de setembre, feia el president de Colombià, Gustavo Petro, i que començava així: “No entiendo como en las facultades de comunicación social no se esté enseñando el gran debate del mundo de hoy: la crisis climática y la creencia absurda en un modelo de crecimiento lineal en un planeta finito”.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.