Ha mort Mikhaïl Sergéievitx Gorbatxov, l'artífex de la glàsnost (obertura) i de la perestroika (reestructuració) a la Unió Soviètica, que varen canviar el món. Gorbatxov era fill d'una parella mixta -camperola i pobra- russo-ucraïnesa (mirau per on!), va pujar fins a dalt de tot al Partit Comunista de la Unió Soviètica, i, com tothom té dret a fer, va evolucionar. Com deia el gran Joan Fuster, “concedeix-te el dret a canviar d'opinió: és el primer que et negaran els teus enemics”. Quan es va produir el clic en la ment del líder soviètic?

La clau -ho apunta l'agudíssima Svetlana Alexievitx, en el seu llibre sobre la catàstrofe- va ser la gestió de Txernòbil. Com és sabut, la central nuclear de Txernòbil, situada dins Ucraïna, a prop de la frontera amb Bielorússia, va petar l'any 1986, però, sense la intervenció del líder soviètic, hauria pogut tenir unes conseqüències molt més desastroses. Tal i com se solia fer a l'antiga URSS -i a molts d'altres llocs, llavors i ara-, davant un problema, per greu que fos, la tendència era a dissimular-lo, a enfonsar-lo en piles de burocràcia enfarfegadora, a amagar-lo sota tones d'informació més o manco esbiaixada. I això semblava que era el que havia d'ocórrer amb l'accident de Txernòbil. I hi va haver tres persones que resultaren clau perquè la cosa, finalment, anàs d'una altra manera: el polític local Boris Sxerbina, el científic Varleri Legàssov (recordem els seus noms, perquè sense ells la cosa hauria pogut ser infinitament pitjor), i Mikhaïl Gorbatxov, que se'ls va escoltar. El polític i el científic, sabent què podia ocórrer si la cosa anava a pitjor, es presentaren davant Gorbatxov i li mostraren la situació descarnadament. Hi havia d'intervenir, amb consciència que la situació era límit, i havia de prendre-hi mesures dràstiques. La tendència habitual hauria tendit a no fer res, a enviar aquells dos a Sibèria i a mirar de tirar terra sobre la catàstrofe. Gorbatxov, emperò, va actuar d'una altra manera, molt més empès per l'ètica i per la responsabilitat que hauríem de suposar a qualsevol persona que es dediqui a la cosa pública.

I aquí va començar tot: Gorbatxov va entendre que havia d'obrir el ventall del món de les idees, que havia d'avançar en la implementació de cada vegada més llibertat d'expressió, que la gent havia de poder manifestar-se i dir la seua, i que no es podia decidir tot des de Moscou. Aquesta decisió ha estat la que ha tengut unes conseqüències més destacades, al món, a finals del segle XX. Va suposar, per exemple, la fi de la guerra freda, els canvis dràstics a pràcticament tots els països de l'Est d'Europa, i la desintegració de la Unió Soviètica, que va mostrar fins a quin punt un grapat de nacions hi eren per la força. L'actual president rus, Vladimir Putin, que aleshores tenia un càrrec de màxima responsabilitat a la KGB -la sinistra policia secreta soviètica-, ha arribat a dir que la caiguda de l'URSS ha estat el fet més desastrós que ha passat al planeta Terra en temps de pau. Que Déu li conservi l'ortodòxia! Mentre, ben clarament, Putin posa el nacionalisme per damunt de la democràcia, Gorbatxov posava la democràcia davant del nacionalisme.

I no és que Mikhaïl Gorbatxov no fos nacionalista. Que ho era. Partidari del manteniment de la Unió Soviètica va fer tot un seguit de maniobres (alguna d'elles no gaire elegant, per cert) per impedir la independència de Lituània (que va desencadenar totes les altres). També va anar a Estònia i a Letònia, en un tour per la Bàltica per mirar de desactivar-ne els respectius independentismes. No se'n va sortir, però hi va treballar àrduament. Tot i que nacionalista rus, va posar per davant del seu nacionalisme, com ja hem dit abans, la democràcia. I aquesta és una virtut molt rara de trobar en cap líder polític. Així, va acabar acceptant les decisions preses democràticament a cadascuna de les repúbliques que s'anaven independitzant de la Unió Soviètica. I, encara, no va ser ell el d'acabar de desmantellar-la del tot, sinó el seu successor, Boris Ieltsin, formalment últim cap de l'URSS i primer president de la Rússia independent.

A Gorbatxov l'any 1990 se li va concedir el Premi Nobel de la Pau, per la fi de la Guerra Freda, del qual ell mateix i Ronald Reagan (a qui els progres sempre havien tengut per un gran bel·licista) varen ser-ne els artífexs. La seva figura serà recordada per l'obertura a l'Est, per la democratització d'aquella part del món, pel Tractat de no Proliferació de les Armes Nuclears i pel desmantellament de la Unió Soviètica (fets dels quals cadascú, segons el seu punt de vista, pot fer les valoracions que més pertinents trobi). Sí que crec que hem de reconèixer que va ser un líder honest i responsable: no va enviar els tancs a l'Alemanya de l'Est -com volia Erik Honecker- quan la seua gent va tirar baix el Mur de Berlín; no va fer entrar els tancs a mata-degolla a la Bàltica, com li demanaven molts dels seus, quan les tres repúbliques decidiren la independència. I no havia fet la vista grossa ni orelles de mercader a Txernòbil, com volia tota la seua colla d'adlàters. Per això, i per molt més, ens queda per a la Història com un gran polític i com un gran líder mundial.