Quan, com i on jo vulgui

TW
2

Avui volia xerrar-vos que d’aquí poc s’acaba s’agost i aviat la calor (dtx!), tornarem a ser un milió (censat) i a tenir espai. Podrem queixar-mos de les pluges i el fred (dtx!). Aquest era el tema, provant de combinar-ho amb preguntes d’aquelles que m’agraden: La gent pesada, sap que ho és? Resposta: sí, sinó no demanarien perdó després d’un mes d’emprenyar a totes hores per beneitures.

He canviat de tema, però. He recordat que havia començat aquest espai d’opinió amb la idea de fer un The Bold Type (ens hem flipat, Aman. Eh?), encara que sempre em quedi a la superfície perquè de vegades no puc donar massa detalls (i sovint perquè perd el conill). He canviat de tema, deia, perquè aquesta setmana tenim un mort i unes noces. Una d’aquelles ironies de la vida, encara que no tan cinematogràfica com la d’una mort i un part. La mort, un dels grans temes, un que als mallorquins ens escarrufa (d’una forma peculiar) perquè podem dir que qualcú «ha tengut un mal dolent» (no direm mai, càncer) i que ho varen trobar quan el «varen obrir» (mai, operar) tot a la mateixa frase, sense parpellejar (i fins i tot, en diferents idiomes).

Diuen que quan a qualcú li diagnostiquen un mal dolent, la gent desapareix. Ho atribueixen al fet que no ens hi volem enfrontar, que ens fa por «aplegar-ho» i coses semblants, però a jo sempre m’ha fet por emprenyar. Quan aquesta persona no està bé, el darrer que vol (he suposat sempre) és estar tranquil·la. Patir a sa butaca, en privat, sense bossots ni borinos. Després em lament de no haver passat més temps devora seu.

Com ja sabeu, tenc problemes per saber què se suposa que s’ha de fer en situacions específiques i una d’elles són els vetllatoris. Sempre havia cregut que s’hi va a vetllar el mort, consolar la família i, de tant en tant, recordar moments de la vida del o la finada. Doncs no. Sembla que és el lloc ideal per canviar receptes, xerrar de futbol i contar acudits (això ho he vist fer a la família directa). Tot trempat amb frases buides: «Ell ho hagués volgut així», «Era el moment», «Ha fet tot el que volia» i «És millor així». Totes repetides fins a quedar sense fons, només amb forma. Ai, però, quan qualcuna d’aquestes es comprova certa, ai. Ens escarrufam i ens demanam perquès i perquè nos, provant de trobar una explicació lògica que encaixi dins la nostra forma de pensar. Després canviam l’«Ell ho hagués volgut així» per un «Així com era, tan lliure… No ho entenc».

En el meu cas, no sé vosaltres, estava convençut de morir en fer els quaranta. Ja sabeu, per ser la baula més feble de la cadena, malaltís, de vida poc saludable. En passar aquesta edat, tot el que ve és un regal. De gratis. Un extra. Punts addicionals. Ai, però. També hem perdut la data de caducitat. Com de difícil ha de ser triar un dia per deixar d’existir? És una de les coses que s’entenen quan s’hi arriba? Es decideix per avorriment, cansament, abatiment? A jo, no em fa por morir, em fa por deixar d’existir. No, més bé, no haver existit mai. Sobretot ara que tenc tantes coses per acabar. O és això o, com deia en Josep Maria Benet i Jornet a Testament, «sempre es troba una excusa per continuar vivint».

Com es tria un dia per dir «fins aquí»?

Aman Nòlem (ell/això)