El cor Jeune Choeur d'Ile-de-France, dirigit per Pierre-Louis Laporte, ens oferí, el divendres dia dinou, un concert magnífic a cappella a la parròquia de Sant Bartomeu d'Alaró. Una «aparent» errada de manca d'igualtat de gènere —que trobam que haurien de corregir— no enterbolirà de cap manera la bona estona que feren passar als oients.

Un bon amic em va traslladar la recomanació del concert advertint-me: «IMPRESCINDIBLE!!! Deixau qualsevol cosa que tingueu aquest dia. Una coral de joves. Valen el seu pes en or. Els vaig sentir fa tres anys i vaig levitar[...]».

Davant unes paraules tan explícites, no vaig dubtar d'anar-hi.

Sense estar capacitat per fer-ne la crítica musical, sí que puc dir que no vaig arribar a levitar, però és ben cert que em va entusiasmar. Entre que el director parlava en francès -gens estrany, per altra part- i jo no en sé; que va anunciar la major part de les peces del repertori com si fossin una sorpresa; i la meva manca d'hàbit, he de confessar que no puc reconèixer ni una de les composicions que ens interpretaren. Tot i això, crec que podria definir el programa de clàssic i solemne.

Ja sé que no em val d'excusa, però tot plegat em va impressionar considerablement: la introducció de l'Orfeó d'Alaró, que donà pas al jove cor francès, format per una quarantena llarga d'artistes; la seva entrada en fila situant-se als extrems, més al frontal de la nau, alhora que harmoniosament feien sonar copes mig plenes d'aigua acaronant-ne la boca amb el tou dels dits...

La interpretació del director Laporte va ser un espectacle estètic i musical. Sota la seva batuta, el cor sonava de meravella i amb una potència que en qualque moment resultava desmesurada per a la meva oïda. Observar els moviments del jove director, les delicades mans, la seva dedicació total i l'eclosió d'aquelles veus compassades per les seves directrius fou una delícia.

El públic vàrem tenir qualque «dificultat» per identificar el final de les peces i així poder aplaudir-los a gust, però ens en vàrem desfer. Una d'aquestes interpretacions va ser completada per una solista que té una veu preciosa.

L'obra de cloenda va ser interpretada conjuntament per la coral francesa i l'orfeó d'Alaró i dirigida per Laporte. Lluís Forteza Bonnín, el director de l'agrupació mallorquina, s'ho mirava molt satisfet des de la bancada.

No feren cap bis. El públic dempeus i captivat no aturava de mostrar-los l'agraïment i donar-los l'enhorabona. Forteza s'adreçà a Laporte i s'abraçaren sentidament. Una vetllada molt emotiva, especialment perquè fórem testimonis de l'art d'un bon grapat de joves «turistes» que oferiren una imatge molt diferent de la que omple sovint el calaix mallorquí. I, per afegitó, en gaudírem de franc.

Un detall final em descol·locà el bon cos que m'havia deixat el concert. Laporte presentà un al·lot jove per significar-lo i demanar per a ell el reconeixement del públic, cosa que tothom feu amb molt de gust. Gest que no va tenir amb l'al·lota que tan bé havia fet el solo.

Aquest detall no desmereix gens ni mica el concert. Probablement, ni el director ni bona part del públic no se n'adonà o, si de cas, ho degué veure com un fet més de la normalització de la desigualtat quotidiana que pateixen les dones.

Si ho escric i destac és perquè al Jeune Choeur d'Ile-de-France, a més de la cantant —que es mereixia el reconeixement individual amb escreix—, hi ha moltes més al·lotes. Elles foren testimoni de l'omissió de gènere. Se n'adonassin o no, no estaria gens malament que, pel bé de tota la societat i del seu en concret, algú fes arribar l'observació al director perquè la valorés.

Potser l'omissió estigués justificada per motius que desconec, i que internament no representés cap problema. Ara bé, altrament, la projecció externa no hi va acompanyar. En qualsevol cas, gràcies a l'Orfeó d'Alaró i al Jeune Choeur d'Ile-de-France.