Quina calor (pop! Dtx!) i jo que faig voltes i cercles concèntrics infinits. Quines coses!

No sé d’on va caure un pensament cossiol (d’aquells que només fan guapo) i vaig recordar que quan era un grup musical, les crítiques constructives solien arribar en forma de «està molt bé, però has pensat en» i una llista de les qualitats, que feien la banda única, que s’havien de modificar per les contrapartides normals. Com si esborrant tota personalitat i convertint-ho tot en una cosa mediocre se solucionés cada un dels problemes que s’inventaven.

Ara he recordat d’on venia tot això: no fa gaire que he fet un canvi d’imatge. Vos estalviaré les valoracions populars (dues o tres, no vos penseu) i em centraré en una de significativa, quelcom semblant a «abans eres als anys setanta i ara t’has passat de modern. Hauries de trobar algo no tan cridaner». Supòs que hauria de vestir de la meva edat, dur corbata o roba d’home. Jo què sé. El que sí intuesc és que sembla una idea consolidada que tothom ha de seguir la norma. Sense un raonament vàlid més enllà del de «no destacar». És una llàstima que faci molt que m’importi un pebre el què fan Els Normals (mirau, ja han sortit). Ni sé què escolten, ni què miren, ni el que pensen i molt manco com vesteixen (mentida: de beix, marró i verd. Incomprensible).

Em venen a la ment un parell de persones que he vist patir per provar de seguir l’estàndard. Un que canvia sovint. Deu ser reconfortant, viure dins el ramat (o provar-ho). Són més, no? Un grup, un de gran, fort i sòlid. Deu ser reconfortant que t’agradi el futbol i poder anar amb els amigots a cridar tots junts, abans o després de les cerveses. Xerrar de motos i mames. Deu ser reconfortant tenir el grup d’amigues amb qui fer-te la manipedi i xerrar del nou color del qual s’han de comprar les tovalloles. Dels fills i els retocs invisibles a la cara.

Supòs que hauria de tallar-me els cabells a lo mascle i dur corbata, una d’estiu perquè quina calor (pop! Dtx!), no?

Aman Nòlem (ell/això)