D’ençà de la pandèmia de la COVID-19, el curs escolar 2020-21 es caracteritzà, en la majoria de centres, per l’anomenada semipresencialitat. És a dir, per poder mantenir la distància entre l’alumnat, s’havien d’alternar els dies d’assistència presencials a classe. Ara bé, els plans de contenció que, en teoria, havien de servir per controlar el virus (i segurament ho feren), a la llarga acabaren fent matx d’altres maneres.
Les autèntiques víctimes d’aquell curs semipresencial varen ser els adolescents. Aleshores, molts començaven a sortir i a relacionar-se socialment, però toparen amb les limitacions derivades de la mascareta, de la manca de rutina i les restriccions que tots hem viscut. L’alternança de dies suposava que qualque setmana no anaven a classe presencial ni els dilluns, ni els dimecres, ni els divendres que, no cal dir-ho, s’ajuntaven amb els caps de setmana.
Les classes a distància no sempre funcionaven i no tots els centres escolars tenien els alumnes connectats des de ca seva. És ver que rebien tasques a les diferents plataformes per anar avançant o que podien escriure missatges als membres dels equips docents corresponents, però no ens enganem, fins i tot l’alumne més responsable sucumbia i es repenjava de la situació. A més, mai no es podia aclarir si els bons resultats d’alguns alumnes provenien de les videoconferències o instruccions al Classroom o al fet de rebre ajuda externa per part dels pares que tenien més temps o s’ho podien permetre.
La qüestió és que tantes hores sense control ni límits han passat factura entre una part dels adolescents.
Avui en dia es parla molt d’innovació als centres educatius que, per a alguns, just és la idea de bandejar l’ús del llibre tradicional i substituir-lo per un dispositiu digital. En realitat, allò que més falta fa és una educació emocional que tengui com a pilars claus la resiliència* i l’empatia.
Aquests darrers anys, els diferents mitjans de comunicació ens han advertit dels problemes de salut mental derivats directament de la pandèmia: trastorns d’ansietat, depressions, intents de suïcidi (amb la ingesta de medicaments que troben per ca seva), autolesions (amb la mateixa vareta metàl·lica que duen les mascaretes), l’anorèxia nirviosa (d’aquest tema en parlarem en un pròxim article, sobretot en al·lotes), etc.
Les temptatives de suïcidi entre infants i joves són preocupants i, segons sembla, no fan més que incrementar-se des de 2020. Evidentment, també entre els adults els problemes són preocupants. Ara bé, no podem culpar només la pandèmia d’aquesta qüestió, un suïcidi també pot ser conseqüència d’assetjaments, abusos, relacions tòxiques entre amistats o parelles, etc. I en aquests casos, l’edat no és l’únic factor que mena cap a aquesta decisió tan dràstica.
Cal recordar, també, que no tots els casos de trastorns arriben tot d’una a les urgències de l’Institut Balear per a la Salut Mental de la Infància i l’Adolescència (ISBMIA) o d’altres consultes privades. Aquests són temes que les famílies no solen afrontar gaire bé. Per tant, que no en parlin, fins a cert punt és normal. No és fàcil que reconeguin que el seu fill o filla ha perdut pes sense necessitat i que es vesteix amb roba ampla per no fer-ho tan evident. O que als llençols hi ha taques de sang perquè hi ha hagut autolesions. En general, no vol dir que les autolesions representin una intenció suïcida, però sí que cerquen fer-se mal sobre la superfície dels braços o altres parts del cos per cridar l’atenció o per calmar l’ansietat. Tot plegat, és un símptoma més que evident que qualque cosa no va gens bé. I el «dolor mental» no es pot ubicar, és un malestar que és difícil d’explicar, però que s’acaba manifestant en «dolor físic».
*Resiliència: capacitat d’un individu per sobreposar-se a una situació desfavorable o de risc.
