algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 19°
25°

Els altres catalans

A les Balears, la immigració és un fenomen relativament nou. Abans del boom turístic la gran majoria dels illencs havia nascut a l'arxipèlag i parlava català com a primera llengua. Aquesta situació, però, ha canviat profundament en el darrer mig segle: entre 1950 i 1970, les persones provinents de la resta d'Espanya varen arribar a superar el 20% del total de residents a les Illes Balears, i entre 1990 i 2020 el nombre d'habitants nascuts a l'estranger va passar del 4,5% al 25%.

La combinació d'aquests processos ha fet que avui dia convisquin a l'arxipèlag més de cent nacionalitats diferents, i que la meitat dels mallorquins no hagin nascut a l'illa. Un procés demogràfic que, segons tots els estudis, no farà més que accentuar-se en els anys vinents.

Davant aquesta realitat multicultural, convé recordar el llibre 'Els Altres Catalans' (1964) del periodista Francisco "Paco" Candel, un assaig que va aportar per primera vegada la visió del que era Catalunya i la seva identitat des de l'òptica del nouvingut. Aquells eren anys de barraquisme i dictadura, i Candel – i la seva obra- va ajudar a vestir de tolerància, integració i interculturalisme –almenys, en termes discursius- el projecte social i polític que s'anava a començar a construir a Catalunya a partir de 1975. Fou en aquest context que sorgí la frase "és català qui viu i treballa a Catalunya i a més vol ser-ho". Un mantra elaborat per Jordi Pujol i el seu nacionalisme d'arrel cristiana entre 1958 i 1977. La burgesia catalana necessitava dotar-se d'un discurs immigratori que sonés convincent per integrar dins el seu projecte polític a l'1.500.000 d'andalusos i murcians que havien arribat entre els anys 60 i 70, i les reflexions de Candel van ajudar-hi.

La mirada candeliana també va servir per bastir la identitat del xarnego – el foraster a Mallorca- que es va presentar com una forma més de ser català. Una identitat que es construïa a l'imaginari col·lectiu a partir de la participació en la vida i preocupacions dels barris i pobles obrers de l'àrea metropolitana de Barcelona. Una personalitat mestissa que no sempre va unida a l'ús de la llengua pròpia. El demògraf Andreu Domingo assegura que les aportacions d'aquest debat varen ser tan importants, que portaran a la interiorització de la immigració en la definició nacional de Catalunya, la inspiració de la praxi política que es desenvolupà amb l'arribada del Règim de les Autonomies i l'anticipació d'una forma específica de buscar en el relat de vida de l'immigrat, tant la mateixa comprensió com la de l'altre. No és poca cosa.

Emperò, a Mallorca l'actitud davant l'immigrant ha estat prou diferent. Ara fa uns anys l'exsindicalista Manolo Cámara expressava clarament aquestes diferències en una entrevista. Així, ell afirmava que a Barcelona, molts dels xarnegos tenien a les fàbriques companys de feina catalanoparlants. Obrers nascuts al Baix Llobregat, el Maresme o el Barcelonès. En canvi, per a molts dels peninsulars que varen aterrar a l'illa als anys seixanta, el seu món era l'hotel. En aquell context, els únics "mallorquins" amb els que tractaven eren els amos i, en alguns casos, els caps de recepció, ningú més. Com sentir-se, doncs, identificat amb un país on els "nadius" eren qui et feien treballar 10 o 12 hores diàries per uns salaris baixíssims? Malgrat que això pugui sonar a una simplificació fruit de les vivències personals, evidencia un fet. Que "mallorquins" i "forasters" tenien fins no fa molt problemes materials objectivament diferents. Al cap i a la fi, què tenen en comú un rider de Glovo o un jardiner d'hotel amb un mestre d'escola o una padrina que fa lloguer vacacional?

Emperò, no ens equivoquem. Avui els treballs de Candel són ben presents a casa nostra. Segons recents estudis demoscòpics, gran part dels illencs considera que per a ser mallorquí un individu ha de viure, fer feina i tenir voluntat de formar part de Mallorca, res més. Aquesta concepció -conscient o inconscientment- es troba profundament influïda per les reflexions de Candel fetes ara fa més de cinquanta anys.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Rosa, fa devers d'un mes
Per esser català cal parlar en català. A ca nostra es pot viure en unes altres llengües que no són la nostra. I això és una anomalia.
Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente