algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 19°
25°

En què crec

La força de la fe és tan poderosa que nosaltres mateixos podem convertir-nos en allò que creiem. I creiem allò que volem creure. De debò. Feu la prova. Feu-vos creure que sou espanyols i al cap de poc temps creureu que ho sou. Sou espanyols si creieu que ho sou. Això els hi passa a tots els catalans desgraciats que s’ho creuen. Que s’ho han fet creure ells mateixos. Afortunadament, jo crec que soc un home lliure.

Jo crec que soc allò que crec que soc. Ho dic seriosament. Després de tants llibres, de tantes lectures, de tantes reflexions, de tants i tants adoctrinaments, de tantes meditacions, de tantes plegaries, de tants sistemes de formació i d’educació, de tants cursets de psicologia, d’autoestima, he acabat per creure que jo soc el que crec. I què és el crec? Crec allò que vull creure. Això és el millor de tot. Jo tinc les creences que vull tenir. M’ho ha demostrat la realitat del dia a dia i la ficció de cada moment. En què crec? Crec amb el que em dona la gana creure. Crec en allò que em proporciona salut corporal i benestar espiritual. I en res més. No vull creure en res que em faci sentir malament, trist, emprenyat o atribolat. No hi vull creure! I si no vull creure en una cosa, no hi crec. No hi crec! Qui m’hi pot fer creure. Algú pot fer-me creure en quelcom que jo consideri perjudicial per a la meva salut física o mental? Fa molt de temps que tothom ha intentat fer-me creure coses. Això i allò. Contradiccions i pols oposats. Des dels sis o set anys, quan anava a Catecisme i em preparava per fer la Primera Comunió, tothom ha intentat fer-me creure la Veritat. Què és la Veritat? Ni el mateix Jesús de Natzaret va contestar aquest pregunta malintencionada de Ponç Pilat. Jo crec el que gaudeixo de creure. Aquesta és la meva veritat: passar gust de creure, passar gust de viure. Si no passo gust de fer el que faig, de creure el que crec, no ho faig, no m’ho crec. Per això llegeixo i escric: perquè em plau fer-ho. En el meu cas, la fe ho és tot. Sense fe no podria fer un sol pas. La fe és l’essència de la meva vida. Sense fe, jo estaria sempre en coma, inconscient. A l’UCI. Un home ingressat de manera permanent a l’UCI. No m’ho imagino. Per això tinc fe. Més que res, en mi mateix. Mi mateix. Jo mateix soc la continuació de la meva fe. Sense fe, jo no seria. Jo era fe, i la fe es va fer home. Jo. Abans de que jo existís, la meva fe ja existia. I és en ella que crec. El nostre bibliòfil Marian Aguiló fa gairebé dos segles que ens ho va advertir, dient que aquell que retira dels seus ulls la bena de la fe en nom de la ciència sol romandre a la deriva perdut enmig de la mar i dels esculls.

Així i tot, jo no deixo de pensar que aquests raonaments son producte de la intuïció. De la nostra infinita i sàvia intuïció. Sant Agustí, segurament el més llest de la classe, deia que la fe consisteix en creure allò que no veiem, i que la recompensa era veure allò que creiem. Aquí no hi ha ni un bri de ciència. Científicament no aconseguirem mai assolir tot el que nosaltres anhelem en aquesta vida. Bé. Això és així. És el que hi ha. El que tenim. Què cal fer, aleshores? No creure? Crec que qui no creu es perd el millor de la nostra existència. Sigui real o no ho sigui. Creure, tant la realitat com la ficció, és gaudir. El gaudi és el gaudi de creure. Això és, almenys, el que crec. Amb això crec. En què crec? En creure el que crec. Gaudeixo tant de creure! Soc tan feliç creient! Ho soc de manera tan convençuda que penso sovint que la veritable felicitat humana és la fe. I és que el principal objectiu de la fe és un mateix. Creure en si mateix. Qui creu en ell no té necessitat de creure en res més. Creure rotundament amb allò que un fa, amb allò que un creu. En una d’aquestes èpoques de felicitat puntual i robusta, de fe incorruptible, ja fa una quinzena d’anys, vaig atrevir-me a escriure un llibre que recollia unes quantes grapades d’aforismes referents a l’acte de creure. El vaig titular 'Humor meu i Déu meu'. Perquè la fe té molt a veure amb el sentit del joc i de l’humor. El subtítol era, i és, aquest: 'Aforismes al voltant del dubte i de la incertesa. O elogi de la fe, de la fi, de la fo, de la fa i de la fu'. Vaig gaudir pensant i escrivint “de tu a tu”, com devia gaudir Ramon Llull quan va concebre el seu “Amic e amat”. Mai no havia experimentat el cim nevat i esplendorós de l’Everest. Tenir fe, tenir confiança en un mateix, ser aquesta confiança i aquesta fe.

Aquestes competències, aquestes altures s’assoleixen graciosament sense saber d’on sorgeixen ni qui les elabora. És cert que a mi, més que cap altre instrument material o espiritual, qui més ho ha fet possible és l’exercici quotidià de la lectura. No hi ha millor amic que un llibre. Res d’animals domèstics. Un ca i un moix l’únic que fan és convertir-te en el seu esclau. Però un llibre, un llibre et fa lliure. És l’ésser més magnànim dels elements que t’acompanyen. Està sempre a la teva disposició i mai no s’enfada amb tu ni s’ofèn. No et crida, no t’amonesta, només parla quan tu li demanes que ho faci. No faré mai justícia al bé que m’han fet els llibres i els qui els han escrit. Per tot plegat llegeixo i rellegeixo Blai Bonet, Pere Calders, Oscar Wilde, Boris Vian, Julián Ayesta, Woody Allen, Jorge L. Borges, Augusto Monterroso, Machado de Asís, Stefan Zweig, Joseph Roth, Jules Renard, Emmanuel Bove, Lewis Carroll, Stanislaw Lem, Bora Cosic, Samuel Beckett, Harold Pinter, Francesc Pujols, Peter Brook, Augusto Monterroso, Filisberto Hernández, Emile Ajal, i els que encara estan entre nosaltres i que sigui per molts anys: Victòria Gras, Antònia Vicens, Llorenç Capellà, Gabriel Amengual, Antoni Vidal Ferrando i un bon caramull més.

Repeteixo i repeteixo noms, i no paro de repetir-los. M’encanta fer-ho. Si no gaudís de fer-ho, no ho faria. Perquè això és el que crec. I no existeix res tan divertit i nutritiu com el creure. Crec a base de repeticions, de la mateixa manera que m’alimento a base de repetir les mateixes menjades cada dia. Esmorzar, dinar i sopar. I, de tant en tant, alguna llepolia, alguna fruita, algun glop d’aigua o de mistela. Així és la meva fe. Així és la meva vida: una repetició d’accions, de pensaments, de creences, de fets. De lectures i d’autors. No em canso mai. Qui es cansa és perquè no ha descobert el plaer de plorar i riure. Crec el que crec, però sempre intento creure el que vull creure. Si prefereixo el “frit” mallorquí no el canviaré pel “cocido” a la madrilenya. Si m’agraden les ensaïmades de Mallorca, no les canviaré pels croissants amb mantega de Versalles. Sempre trio allò que més m’agrada, allò que més alegria em proporciona. Sé que hi ha gent que no ho fa això, que diu que aquest comportament és egoista. És egoisme que un home vulgui ser un home? És egoisme voler passar gust de viure? Creure és l’acte més generós que pot fer l’ésser humà, i viure, el més valuós. El més considerable. Qui viu es mereix tots els bens de Déu.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.