cielo claro
  • Màx: 20.16°
  • Mín: 13.55°
14°

Ús simbòlic de la llengua

De vegades, la subordinació lingüística es mostra a través d'un ús merament simbòlic de la llengua subordinada. Dir unes frases inicials en una llengua minoritzada i continuar amb la majoritària, posar el nom d'un establiment en la llengua subordinada i totes les informacions en l'altra o acabar un discurs en castellà amb un “molts anys i bons!” constitueixen exemples d'un ús simbòlic de la llengua. La llengua (en aquest cas, la minoritzada) hi apareix com un mer símbol, mentre que l'acte comunicatiu va en una altra. Record un dia de Sant Patrici, a Corcaigh (Cork, en anglès), al sudoest d'Irlanda, en una missa celebrada íntegrament en gaèlic (en tot allò que no calia entendre, perquè era ritual), amb un sermó encès en llengua anglesa. Ús simbòlic versus ús comunicatiu.

Però, per manca de perícia o d'observació, ens passa per alt (i els passa per alt a la majoria dels sociolingüistes) que les llengües dominants també tenen ús simbòlic. I que sovent es tracta, com diria Michael Billig, d'un ús simbòlic “banal”, és a dir, tan absolutament integrat al paisatge social que no arribam ni tan sols a percebre'l com a simbòlic.

Il·lustraré aquesta consideració amb un cas que m'arriba des de Terrassa (Vallès Occidental), i que, per cert, involucra un eivissenc. Els fets varen tenir lloc en una comissaria de la policia dita nacional, a l'esmentada ciutat vallesana. Una professora d'origen marroquí -l'origen només pot afegir algun element de tensió a la cosa- que sempre i pertot, públicament, usa la llengua catalana, va anar a renovar-se determinats documents. A l'entrada de la comissaria es va trobar un policia, al qual va informar dels tràmits que hi anava a fer. Se li adreçà, com té per costum fer, en català. El policia li va respondre: “tienes que hablar en español, porque estamos en España” (tot contravenint, evidentment, el cabdal constitucional espanyol, del qual emana l'oficialitat del català i, per tant, el dret de la ciutadana en qüestió d'adreçar-se-li en aquesta llengua). Vegi's que, aquí, ja tenim un element de simbolisme: no ha de parlar espanyol perquè ell, posem per cas, no entén el català, o per facilitar la comunicació (si no l'entén gaire), o perquè l'han destinat a Catalunya però és de Cáceres i no li passa per l'arc de triomf aprendre cap llengua que no siga estrictament la seua. No. Ho ha de fer perquè “estamos en España” (és a dir, per un element de caire estrictament simbòlic).

La catalana-marroquina canvia de llengua, passa a fer els tràmits, i, en sortir, li diu “adéu”, o alguna cosa semblant, que torna a enfurismar l'energumen abans esmentat. L'atura i torna a alliçonar-la en els mateixos termes que havia fet abans. Llavors s'hi afegeix un altre policia. Aquest li diu -atenció!- que ell entén el català sense cap tipus de problema (també el deu parlar), perquè ha nascut a Eivissa (!!!), però que l'obligació d'ella és parlar-los en espanyol, per la raó ja argumentada diverses vegades. L'entrada del segon individu en la conversa és molt interessant, perquè posa de manifest que el problema no és la manca de comunicació, sinó la manca d'”ús simbòlic” de la llengua. Es poden entendre perfectament en català, no hi ha problema de comprensió, però no ho volen perquè, segons ells, no toca. Crida molt l'atenció, evidentment, que els dos “agents de l'ordre” posen l'ús simbòlic del castellà per damunt de la legislació vigent, perquè, evidentment, la ciutadana terrassenca té tot el dret a fer servir la llengua catalana a qualsevol lloc (comissaries de la policia nacional incloses). I davant qualsevol tipus de servidor públic (membres de la policia nacional inclosos). Per tant, amb la seua actuació contravenen la llei. Però s'afermen en l'ús simbòlic de la llengua que consideren com a única vàlida, independentment del que diguin la Constitució i els Estatuts d'Autonomia.

La cosa arriba tan lluny que acaben detenint la professora terrassenca i acusant-la, basant-se en la famosa Llei Mordassa, tan alegrament aplicada pel “govern més progressista de la Història”, de desacatament a l'autoritat, i fins i tot potser d'alguna cosa més. Posteriorment als fets, la senyora, totalment estabornida perquè ha vist els seus drets conculcats per aquells que tenen l'obligació professional de defensar-los, va a la Plataforma per la Llengua, que la posa en contacte amb Arrels Advocats, on un senyor que es diu Eduardo Cáliz agafa el seu cas i el porta als tribunals. Serà molt interessant de veure l'evolució del cas. En el document presentat per l'advocat Cáliz, s'acusa els dos agents de la policia nacional (un d'ells nascut a Eivissa) de quatre malifetes. Una: coaccions (varen comminar la professora a canviar de llengua i ho varen fer de manera imperativa, i il·legal). Dos: falsedat en document públic (m'imagín que per les raons per la qual la retenen i la intenten penalitzar). Tres: detenció il·legal (no et poden detenir per no voler parlar en castellà a qui sigui). I quatre: contra la integritat moral (varen denigrar una persona per exercir els seus drets).

Sia'm permesa una darrera reflexió: si tothom fes com la ciutadana terrassenca, segurament els catalanoparlants no patiríem tants abusos per la nostra condició lingüística.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Catalunya reunificada i independent, fa dervers d'un any
Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol.

Visca la República catalana!
Valoració:8menosmas
Per 8+, fa dervers d'un any
·"¿Som catalans els mallorquins? Qui el negarà, aqueix fet, en no ser un ignorant presumit? Sols una ignorància supina explica que hi hagi pogut haver un periòdic que tractàs de posar en ridícul això dels catalans de Mallorca. El malanat autor hauria fet molt bé d’estudiar una mica lo que s’atreví a ridiculitzar. (…) La nostra nacionalitat és la catalana."
Antoni Maria Alcover (1909)

·«Catalunya no se circumscriu a les quatre províncies de la divisió administrativa espanyola sinó que abraça totes les contrades on se parla la llengua del rei En Jaume».
Miquel Ferrà (1932)

·"La documentació trobada, amb evidències clares de censura i amb proves fefaents que molts d'historiadors ho han amagat deliberadament, certifica l'ús volgut i acceptat del gentilici catalans als antics regnes de València i de Mallorca".
Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo" (2014)

·«Acceptau de bon grat nostre present i sapigau que los fills de les Illes tenim per molt de ser catalans! Volem bé a les lletres catalanes, perquè som catalans».
Josep Lluís Pons i Gallarza (1873)

·«Alcover, un altre gran català de Mallorca, (…) ha afirmat altra vegada la unitat de Catalunya en declarar, entremig dels aplaudiments dels congressistes, que quan es parla de catalans s’ha d’entendre que es parla de tots els homes de llengua catalana».
Enric Prat de la Riba (1906)

·«Això de què els naturals de Mallorca se deien a si mateixos i se comptaven com a catalans és ben positiu, i ho he vist mil vegades comprovat».
Estanislau Aguiló (1907)

·"Per a la tasca que hem de dur a terme cal que somiem una pàtria. Però l'hem de somiar com hauria volgut el poeta Pere Quart: completa. De Salses fins a Guardamar i de Fraga fins a Maó."
Josep Maria Llompart (1991)

·«Tot el meu passat que la història allunya
el tenyeix de glòria la Gran Catalunya
Jo sóc mallorquí i és la meva glòria
esser català per la meva història!»
Pere Capellà (1935)
Valoració:7menosmas
Per Catalunya i prou, fa dervers d'un any
«Com havia de ser la nostra revista? L’acord fou unànime: la nostra revista seria oberta a tothom, a tots els corrents estètics i a tot Catalunya (aleshores no dèiem “Països Catalans”, sinó Catalunya i prou. Per a nosaltres, tan Catalunya era Barcelona, com Alcoi, com Ciutat, com Lleida o com Perpinyà; i com que no significàvem res, ni érem cap força ni cap perill, ningú no hi tenia res a dir)». Josep Maria Llompart (Latitud 39, agost de 1981)
Valoració:7menosmas
Per Catalunya sencera, fa dervers d'un any
"Blai Bonet, el fons del mar", entrevista de Jordi Coca, Serra d'or, gener 1981:

"Per anar bé necessitaríem un sol president [...] per a tot el País Català; perquè tampoc no cal dir Països Catalans. No. País Català i prou. I un sol president. Un president per al País Català. El President [...] hauria de ser-ho del Principat, de les Illes i del País Valencià."
Valoració:5menosmas
Per del Raiguer, fa dervers d'un any
Paraules de l'escriptor de Consell Joan Guasp en un fragment del parlament que va fer a la nit de les revistes en català (Barcelona, març 2013) i reproduïdes a la pàg. 20 del núm. 232 de la revista "El Mirall" (maig-juny 2013):

"[...] nosaltres, des de les Illes, pensem en la Nació com una unió dels mal anomenats Països Catalans. Això de Països Catalans i de Catalunya, expressat com s'entén ara, no és del tot exacte. Hem de parlar només de Catalunya, però no com el Principat tot sol, sinó que formem Catalunya el Principat, [...], les Illes i el País Valencià. I altres petits territoris [...]. Jo que sóc de la zona del Raiguer, al centre de Mallorca, sóc tan català com els que han nascut a les comarques del País Valencià, la comarca d'Osona o de l'Empordà o qualsevol altra. Tant com un senyor nascut a Sant Just Desvern o a les rondes de Sant Antoni o de Sant Pere. [...]"
Valoració:7menosmas
Per Xesc, fa dervers d'un any
Ca nostra, la nació catalana, va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l'Alguer. Qui ens vol dividir comet una traïció, un crim de lesa pàtria.
Valoració:7menosmas
Per Joan Josep Llull, fa dervers d'un any
"[...]l'ideal fóra adoptar, no ja la forma "Catalunya Gran", sinó senzillament Catalunya, per designar les nostres terres. Ara bé: aquesta aspiració ha d'ajornar-se sine die. Podem preparar les condicions materials i morals perquè, un dia sigui ja factible. I és per això que en certs moments caldria recomanar una cautela esmolada en l'ús de la paraula "Catalunya". Hauríem de fer els majors esforços per reservar-li en el futur aquella amplitud integral. És per aquesta raó que convé emprar sistemàticament la denominació "el Principat"[...] Al cap i a la fi, en tot aquest problema del restabliment d'una terminologia col·lectiva apropiada, la victòria sobre els anacrònics prejudicis particularistes ha de ser guanyada a força de reiterar les fórmules escollides i procedents, i a força d'acostumar-nos i acostumar els altres a utilitzar-les d'una manera metòdica. No ens hem pas d'enganyar: es tracta d'una qüestió de rutines. Contra la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble, hem de crear-ne una altra que resumeixi la nostra voluntat de reintegració. [...]"

Joan Fuster, "Qüestió de noms" (1962)

Ara ja és factible, el futur ja és aquí. Tots quants tenim voluntat de reintegració ja hem superat "la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble" i, gràcies a tots aquells qui ens han preparat "les condicions materials i morals" perquè ho sigui, de factible, ens hem acostumat a utilitzar metòdicament el corònim Catalunya amb l'amplitud integral que li correspon, això és, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l'Alguer. També, empram sistemàticament la denominació "el Principat" per referir-nos a les quatre províncies de la Comunitat autònoma espanyola, dita "Catalunya" per la legalitat estatal ocupant i per tots quants no han aconseguit, encara, "la victòria sobre els anacrònics prejudicis particularistes".
Valoració:7menosmas
Per De Salses a Guardamar, fa dervers d'un any
"La proposta de Guia recull, així mateix, una llarga tradició d'ús ample del significant Catalunya. Com a exemple paradigmàtic, el mallorquí Gabriel Alomar es referia a 'tota la Catalunya' com a agrupació de la Catalunya continental i la Catalunya insular, tal com recull Gregori Mir en el llibre 'Sobre nacionalisme i nacionalistes a Mallorca'."
(Viquipèdia, article "Digueu-li Catalunya")

Aquí teniu la proposta de Josep Guia:
https://www.academia.edu/2486699/%C3%89s_molt_senzill_digueu_li_Catalunya
Valoració:8menosmas
Per Chaban Campagne, fa dervers d'un any
En Valencia estem fins als c0llons qu'ens integren d'ofici en uns inexistents països catalans. Tenim més llaços amb proviencies com Conca o Teròl que amb Lleida o Mallorca
Valoració:-4menosmas
Per Lluís, fa dervers d'un any
A s'informatiu local des capvespre a Onda Cero, es presentador saluda amb un "bon vespre" i continua en castellà tot es programa. I anomena ses illes ("Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera") pronunciant "Eivissa" amb fonètica autòctona però la resta amb fonètica castellana (segurament perque s'escriuen igual en ses dues llengües).
Es presentadors des 'Telediario' de Televisió Espanyola fan igual: diuen "Lleida" i "Girona" procurant imitar (malament) sa pronúncia catalana, però diuen "Barcelona" i "Tarragona" amb fonètica castellana fora manies (bé, sa de "Tarragona" podria esser català occidental o valencià, però no crec que sigui aquesta s'intenció).
Valoració:9menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente