Et despertes, t'aixeques del llit, veus la teva companya recolzada devora el comodí i com cada matí la saludes. Ja fa nou anys que t’acompanya. Durant aquest temps ha passat de ser l'evidència d'un moment horrible de la teva vida, quan aquell taxi et va amputar la cama, a convertir-se en un símbol. És senyal de la teva fortalesa física i sobretot mental, a més del que el teu exemple representa per a moltes persones discapacitades.
Sense més preàmbuls, et col·loques la pròtesi a la cama esquerra i et prepares per fer un reportatge fotogràfic. Ets model. En tu, la paraula model cobra tot el significat. En general, l’empram automàticament sense ser conscients del que realment vol dir: model. No ets un simple cos sobre un llenç en paper o digital, sinó un exemple a seguir. Aquest és el profund sentit de la paraula aplicada a tu.
Has prodigat la teva imatge repetidament forçant la visibilitat de la teva pròtesi, i des de fora se't veu francament a gust.
Fa pocs dies, algú va fer servir professionalment la teva imatge sense demanar-te permís. No vares ser l'única, ja que en el muntatge que ha publicitat el Ministeri d'Igualtat espanyol hi havia altres dones afectades per l'ús il·legítim i l’edició de la imatge. La malifeta forma part d'una campanya contra la violència estètica sobre les dones i els estereotips anomenada: «El verano también es nuestro».
Sense deixar de ser reprovable l'ús i l'edició de les imatges en general, el màxim exponent —que jo sàpiga—d'aquesta manipulació ha estat la perversió d'anul·lar el teu símbol vital: en el muntatge fotogràfic t'han col·locat «una esvelta cama esquerra».
Estàs enfadada i no és per a menys. L'impacte ha d'haver estat brutal. Nou anys després, la circulació sanguínia fluïa virtualment per aquestes imatges en lloc de fer-ho per les articulacions protèsiques. A més, desconstrueixen la teva imatge i alhora et recorden el que vas ser, i aquesta realitat perduda és la que projecten. Probablement, t'hauran fet retrocedir alguns anys de mentalització posttraumàtica.
He de confessar-te que la primera vegada que vaig veure el cartell em vaig demanar què hi feies. La teva figura no era una més, ja que el seu fons apuntava a «dona diversa» i el teu podia considerar-se un cos normatiu. Vaig deduir —erròniament, pens ara— que t'incorporaven com a signe d'aquesta igualtat que propugnen: un estereotip comú al costat de volum divers, color de la pell distint o amputacions. Aquestes amputacions sembla que tampoc no agradaven a qui es dedicà a recopilar imatges i construir la mentida, i, talment Vázquez Figueroa en una hipotètica segona part de Nous Déus, canvià caps de lloc. Veurem com acaba aquest, per ara, darrer ensurt.
A mesura que s'han sabut detalls del greu succés, em fa l'efecte, només l'efecte, que, en el projecte inicial del pamflet t'acompanyava la companya artificial, ja que també formes part del «club» de la diversitat, però algú degué pensar que era massa igualtat mesclar una dona discapacitada amb les altres protagonistes, i decidí tornar a amputar-te la cama i col·locar-te una pròtesi de carn i os feta amb píxels.
Saps què et dic?: que l'única cosa bona d'aquesta història és que almenys ara et coneix molta més gent que abans. Jo mateix ja et seguesc a les xarxes socials, espai on, no és la primera vegada que l’Administració es retrata amb un cartell. No fa massa temps l’Ajuntament de Palma en publicà un de ben estereotipadament ofensiu amb les dones que, malgrat haver demanat des d’aquestes planes la seva eliminació, encara el tenen accessible.
Et desig el millor, i no et conformis amb el que t'ofereixin... Els has fet una bona campanya i t'ho haurien de pagar molt, molt bé... i molta força!
