Potser, a hores d'ara, s'ha dit i escrit gairebé tot sobre el traspàs de Joan Francesc López Casasnovas. Tanmateix, trigarem molt temps, si és que ho fem algun dia, a acomiadar-lo. Joan, com a referent en tants àmbits culturals, socials, polítics, institucionals, literaris, poètics (en aquest cas juntament amb el seu alter ego Pere Xerxa), de compromís cívic, etc., serà, ben segur, molt present entre aquest poble que l'ha estimat. Ho paga -i molt!- seguir el seu mestratge pel bé de les nostrades lluites emancipadores!
Vull, emperò, compartir amb els lectors de dBalears -no fos cosa que semblés que en aquest encontre setmanal em faig l'orni- un record personal i unes reflexions entorn de dos textos de Joan F. López Casasnovas.
Era el novembre de 2015, i record la invitació de Joan a fer una xerrada en el Cercle Artístic de Ciutadella. En aquell temps jo treballada a la Fundació Gadeso -principalment en assumptes relacionats amb l'anàlisi de la situació laboral- i em demanà que rallés sobre aquest particular. Era l'època més dura de l'austericidi, i, des de la fundació presidida per Antoni Tarabini començàvem a analitzar el fenomen dels treballadors i treballadores pobres a casa nostra. Em vaig posar a preparar la conferència, que vaig titular "No qualsevol ocupació protegeix de la pobresa", amb el neguit i el repte d'estar a l'altura d'una invitació de Joan F. López Casasnovas. Hi vaig dedicar hores, em vaig acurar en la recerca de dades, vaig introduir-hi bastants cites de, entre d’altres, Guy Standing i Bruno Trentin. El primer no feia massa temps havia publicat en castellà "El Precariado", i de Trentin eren molt adients les seues anàlisis sobre la qualitat i capacitat d'integració social del treball remunerat que havia fet en la seva obra cabdal: "La ciutat del treball", publicada a Itàlia el 1997, i que, dit sia de passada, ha esdevingut en una mena de "La ciutat de Déu" de Sant Agustí del sindicalisme. El cas és que no hi vaig estar a l'altura de la presentació que va fer en Joan. És el que passa quan qui et fa la introducció és un savi!
Pel que fa als texts: A un llibre de diversos autors editat el 1977 –"9 reflexions sobre l'esquerra de les Illes i el repte de 1999"- hi trobam un text de Joan López Casasnovas amb moltes idees que van més enllà de la conjuntura dels temps de la fi del Cañellisme, i que, a parer meu, no han perdut actualitat, tot i que ha passat molt temps. En cit tres: "L'esquerra espanyola ha de canviar el seu federalisme nominal per una pràctica federalista real". "Desapareixen els referents col·lectius simbòlics i materials lingüístics a una velocitat vertiginosa sota el pretext d'un abstracte universalisme. Tanmateix, entre nosaltres el cosmopolitisme ha d'implicar necessàriament desprovincialització, la qual cosa passa per la recuperació de la ciència i l'exercici de la catalanitat des de les Illes". I, lamentant-se de la desfeta de l'Entesa de l'Esquerra de Menorca (la coalició de PSM i EU) reivindica que aquesta "durant més d'onze anys, havia fet avançar els plantejaments de la construcció nacional i de transformació social ... ". Pensem-hi sobre tot plegat!
Per una altra banda, a "I si passa, què ens passa? Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera davant la independència de Catalunya", Joan F. López Casasnovas comença la seva col·laboració afirmant que "quan vindrà el temps de les cireres..., cantarem, és clar i farem una festassa". Es refereix a la cançó de 1866, amb lletra de Jean-Baptiste Clément i música d'Antoine Renard que Karl Marx – si no record malament a "La guerra civil a França" (1871)- explica que es cantava amb goig i alegria els primers dies de la Comuna de París. És clar que quan celebrem –perquè no defallirem en la lluita!- l'emancipació social i nacional es tornarà a cantar Le temps des cerises i, es recordarà a un ciutadellenc de nom Joan Francesc López Casasnovas.
Gràcies, Joan, per tant!
