lluvia ligera
  • Màx: 30°
  • Mín: 24°
29°

Tu. Miquel Àngel Lladó Ribas

Transitar cap a redols de pau ens conhorta.

A principi dels noranta, les nostres filles corrien enmig de les ovelles a la possessió de Ca n’Artigues, devora el camí vell de Costitx a Inca. Solitari, entre un bon grapat d’arbres, un atzeroler de fruit de color groc contemplava la seva joiosa innocència. No n’he tornat a veure cap mai més.

A la ràdio, amb el dial fix a RAC105, sonava sovint el grup català Sau. L’enyorat Carles Sabater i Hernández interpretava l’etern «Boig per tu».

A més del Quina nit, compràrem el disc Passió per la música, editat per Catalunya Ràdio, que contenia una magnífica recopilació de temes, inclosa la poesia musicada encara ara vigent. Ambdós els tenim a casa.

Avui m'ha vingut al cap la cançó... Dedicada a la lluna, no resulta gaire difícil posar cara a una persona estimada quan sentim: «Quan no hi siguis al matí, les llàgrimes es perdran entre la pluja que caurà avui».

El cas és que he començat i —abduït— acabat d'una tirada la lectura d'un poemari autor del qual podria haver copiat per la seva omnipresència, ara, el títol d'aquest article: «Tu». Suara, el «Boig per tu», que desprèn l’obra a cada síl·laba humida per l’amor i les llàgrimes. No ho va fer i el resultat li dona la raó. Va triar: «Sota l'esqueix, la tanyada», un preciós exercici de virtuosisme literari que embolcalla els quaranta preciosos poemes repartits per les estacions de l’any.

Miquel Àngel Lladó Ribas és el pare de «Tu», pel qual està boig, i autor de les besades en forma de poema més l'epíleg que dedica al fill absent.

Aquest poemari fou el guanyador dels XLI Premis 25 d'Abril Vila de Benissa 2021; l’edita Viena i el prologa Lluís Servera Sitjar. A més de confessar que m'ha arribat a l'ànima, poca cosa hi puc afegir. Això sí, en destac una espipellada:

De «Perquè segueixes sent»: ... a penes queda un pam sense llaurar en aquest quartó d'estima que ens llegares...

La senzillesa del vers final del poema «Tota la vida i creix» la trob infinita: Si un dia tornassis, t'ho explicaria.

I, per acabar, tres fragments relacionats amb les «insistents» passes de pare i fill junts vers el redol —ara— sagrat. De «Mon cor estima un arbre»: No gos comptar les passes d'aquell nostre últim itinerari; de «Fet i fet roman l'essencial de Tu»: (...no ens podran furtar mai: les passes caminades...); de l’«Epíleg»: Baldament no ho creguis, torn allà sempre que puc, al redol que agombolà serenament les nostres passes.

A Ca n’Artigues, —el nostre redol— no hi havia cap «Gran Arbre», però, entre garrovers, ametlers, albercoquers, noguers, figueres, caquiers i el solitari atzeroler, també sonava «Si véns», del grup menorquí Ja T’ho Diré. M’agradava especialment l’estrofa: Te cantaré as capvespre / T'estimaré a sa matinada / Te donaré fruit / I te menjaré a besades.
No tinc por de somiar / Que me perdré pes camí / O que no tornaré mai més.

No puc definir aquesta trobada de Lluís i son pare Miquel Àngel. Jo no tinc el nivell de l’autor per explicar-ho; just he reciclat sentiments. Catalogar-la de balsàmica tal vegada hi podria escaure. Si els arribau a conèixer, estic convençut que m’entendreu.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.