Fa uns anys, vaig tenir la sort de participar en el procés de monitorització de l'accés de Bulgària i Romania a la Unió Europea. En aquest procés, hi va tenir un paper destacat la situació en què s'hi trobaven els mitjans de comunicació. Perquè l'estàndard dels mitjans a cada estat és un dels elements que es tenen en compte a l'hora d'accedir a la Unió. (Se n'ha parlat, també, molt fugaçment, en relació a Ucraïna, ara que també ha demanat l'accés, en plena invasió russa). Record que aleshores Bulgària era lluny dels estàndards europeus per mor de la concentració de poder en els mitjans. I, per tant, per mor de la manca de pluralitat informativa. La gent té dret a comptar amb una informació diversa, en mans diferents, amb orientacions ideològiques variades. I això, en aquell moment, es va haver d'implementar (supòs que davant la mirada esmaperduda de molt professionals dels mitjans de comunicació, que passaven d'haver d'obeir cegament el poder a haver de criticar-lo, potser també per força). Que els compri qui els entén, devien pensar, en relació als seus dirigents, que s'apressaven a implementar un sistema de pluralitat informativa.

Al Regne d'Espanya, la setmana passada es va desencadenar una tempestona d'estiu en relació a les filtracions de l'estrella mediàtica anomenada Villarejo sobre Ferreras i Pablo Iglesias. Es veu que Villarejo i el periodista parlen directament de fabricar notícies falses sobre l'aleshores líder de Podem, amb la finalitat evident de destrossar-li la carrera i de fer mal a la seua opció política. El que se sent a les cintes, naturalment, és un escàndol. Un escàndol que, com d'altres que tenen lloc a terres hispàniques, ha traspassat fronteres i ha donat molt de què parlar. La connivència entre l'Estat profund, els serveis secrets, o, com es diu popularment, les clavegueres de l'Estat i els periodistes sempre resulta motiu d'escàndol. Perquè, precisament, la feina dels periodistes és desmantellar, posar al descobert, les falsedats que es puguin fabricar des d'on sigui, incloses les clavegueres. Però en aquesta part del mon funciona allò del mon a l'inrevés.

Coneguda la notícia, de seguida hem pogut assistir a la indignació de l'exlíder podemita. I encara hem constatat la capacitat de sorpresa. Perquè, en el seu moment, la connivència entre clavegueres i periodistes va aconseguir que Xavier Trias perdés la batlia de Barcelona davant Ada Colau. Els mateixos que es conxorxaven per destruir Iglesias, poc abans havien fabricat la notícia (demostradament falsa) que Trias tenia comptes a Suïssa i a Andorra, amb la finalitat evident d'influir en les eleccions a la ciutat de Barcelona. Ada Colau s'hi va aferrar com a un clau ardent, i va donar tota la credibilitat a la notícia. I Iglesias li va donar suport a mítings on, sense nomenar-lo, s'hi referia ben clarament, tot donant crèdit a la notícia falsa que havien fabricat entre determinats membres de la policia espanyola i un conegut mitjà del Trio de la Benzina.

El comportament d'Iglesias, i, sobretot, d'Ada Colau, demostra que als polítics també, com dirien al país del costat, se'ls ha de donar menjar de banda. No tota la culpa del podrileg hispànic cau del costat dels policies del clavegueram ni dels periodistes del mateix clavegueram. També hi ha els polítics que se n'aprofiten impunement, i que després, es demostri el que es demostri, mai no rectifiquen les seues malifetes. Perquè, que jo sàpiga, de moment, Ada Colau no ha demanat disculpes a Xavier Trias per les difamacions públiques a què el va sotmetre en campanya electoral. No només això, sinó que ha acceptat tot el favor de les clavegueres per derrotar Trias i, posteriorment, per impedir que Ernest Maragall, candidat de la llista més votada a Barcelona, fos l'alcalde. No vols brou? Dues taces!

Els escàndols que involucren policia patriòtica i periodisme igualment patriòtic sembla que comença a generar un cert debat sobre el tipus de periodisme que s'està fent, de manera molt extensa i intensa, al Regne d'Espanya. Sorprèn molt, emperò, que professionals competents dels mitjans de comunicació se n'adonin ara mateix que, si convé, hom s'inventa una notícia falsa des de l'Estat profund, es passa al mitjà de guàrdia, i el mitjà en qüestió la difon amb totes les certeses, perquè la gent se la cregui. I, generalment, amb voluntat d'influir en la vida política, sense embuts ni vergonyes. Això es porta fent des de fa anys i panys! Es tracta d'una pràctica molt habitual, especialment quan s'apunta a determinats sectors polítics (més concretament, a un, i no és Podem, per cert). A veure si del debat en surt, almanco, una mica de dignitat en el mon de la informació.

Allò que, fins ara, no he besllumat per enlloc, emperò, és la referència a la dimensió religiosa de la qüestió. Mentre molts periodistes continuïn posant la seua fe religiosa per damunt de la recerca objectiva dels fets, la cosa no tendrà solució. La religiositat dels informadors sol ser de pedra picada. I la religió a què em referesc, no és la Catòlica, ni l'Islam, ni el Budisme. És una altra, i qualsevol lector una mica despert serà capaç de posar-li nom.