cielo claro
  • Màx: 35°
  • Mín: 27°
35°

Quinze quilòmetres més enllà

Idò sí, aquest cop encara no vos inflaré de dades i imaginari comú d’Els Normals. Així són les coses. Com que per què? Doncs perquè aquesta setmana he recordat la meva sogra, una dona que no havia sortit del seu poble només que per fer comandes, qualque gestió o anar a s’hospital. I a Ciutat, hi baixava molt de tant en tant, quan va tenir cotxe.

Record que quan el meu home i jo encara érem «companys de pis» (com els Pet Shop Boys) des de feia una bona temporada, un dia em va agafar a part i em va demanar què em semblava la nova guarda d’ovelles que havia comprat el seu fill. «Em semblen molt gracioses», vaig contestar jo. I sabeu què va dir ella? «Al principi a jo no m’agradaven gens. No estic avesada a aquesta raça, però veig que fan el meu fill content. I cada cop està millor. I si ell és feliç, jo també. M’he explicat bé? Idò anem a dinar». I així, amb aquesta subtil delicadesa, em va fer saber que era ben rebut a la seva família.

Sa meva sogra era una dona pràctica, moderna i tradicional, tot ben pastat i ben trempat. Que li feia gràcia que jo volgués ajudar a penjar el porc i sabés cosir sobrassades la primera vegada que vaig anar de matances (coses de ser ciutadà i empeltat i fer-me la meva roba). Una dona, que quan quedàvem tots sols, a poc a poc xerrava de la seva joventut, deixava els castellanismes de banda i començava a parlar fent unes construccions gramaticals d’aquelles que ja hem perdut fa estona. Una dona que em va ensenyar a sembrar, a penjar tomàtigues, a trepitjar les trompes de les cebes i que sempre estava de bon humor. Una dona que amb el seu pragmatisme i saviesa ens va ensenyar com, sense importar la teva edat, sempre ets a temps d’adaptar-te i aprendre noves formes de veure la vida.

Aman Nòlem (ell/això)

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.