Els darrers anys la política d’aquestes contrades semblava dominada per la polarització. Apareixien partits nous, amb un aire trencador, amb altes dosis d’antipolítica i esmena al sistema. Es tractava de vehicular i alimentar un malestar, versions més o manco edulcorades de populisme. Si no es feien discursos pujats de to i amb molts decibels de percussió, encara que fossin buits i pura façana, es quedava fora de joc. Podem Vox amb totes les diferències que es vulguin comparteixen part d’aquest fenomen i per això hi ha gent que ha anat d’un partit a l’altre encara que això per alguns sigui una heretgia. Solucions fàcils a problemes complexes, això funciona mentre puguis romandre a l’oposició quan has de governar tot canvia.

La polarització és una font inesgotable de tensió. Sense tensió el motor de la polarització queda sense benzina i, precisament, del que es tracta és de tirar benzina al foc no d’intentar apagar-ho o com a mínim controlar-ho i calmar-ho. La polarització no vol pau social, vol conflicte, no vol resoldre problemes, els vol magnificar. I per això lliga tan malament amb exercir governs i gestionar realitat.

El que succeix és que el populisme encara que atractiu i simple és un frau i per això la intel·ligència social mira d’aconseguir limitar el seu perímetre i la seva influència. Si són les societats ben governades, amb institucions fortes i respectades, les més pròsperes del món, aleshores, resulta evident que el camí no és donar el comandament a il·luminats i doctrinaris incapaços d’articular la complexitat i cercar l’equilibri.

A Espanya, deixant de banda els nacionalistes, semblava que hi havia dos blocs (dreta/esquerra) i que l’elector es movia dins el seu bloc i el gran secret era la capacitat de mobilitzar el teu bloc. Això eren les darreres teories. Les eleccions andaluses una de les coses que ens poden haver mostrat, un pic més, és que això no és així, o no és així sempre. És a dir, no sempre guanya qui més mobilitza i concentra els del seu bloc, a pics guanya qui ocupa més espai polític i, per tant, qui sap estendre les seves ales en la gran vall centrista. Diria que a Madrid es va aplicar la teoria dels blocs, però diria que a Galícia, Euskadi o Andalusia s’ha aplicat més la teoria centrista.

Perquè és evident que hi ha múltiples dialèctiques i que les tendències es mesclen i interactuen. El que voldria remarcar és que continua existint un espai centrista compost per amples segments que volen moderació, tranquil·litat, pragmatisme, capacitat d’entesa, uns serveis públics forts i un estat del benestar compatible amb una economia lliure de mercat, tocs socialdemòcrates amb dosis liberals...

A nivell estatal fa molts d’anys que no hi ha cap partit centrista. C’s era una altra cosa. Aquests segments han fluctuat entre socialistes i populars en funció de les circumstàncies. Ara bé, a determinats territoris de l’estat si que el centrisme s’ha vertebrat a través d’un partit. Perquè en gran mesura els partits nacionalistes han jugat en les seves societats aquest paper aglutinador. Ho va fer clarament Convergència i Unió en el seu moment, ho fa el Partit Nacionalista Basc, també els canaris. A les Balears existeix una certa tradició també en aquest sentit. I crec que aquest factor és un element que enriqueix la nostra vida col·lectiva i la fa més resilent a la polarització.

Josep Melià Ques
Diputat del Pi-Proposta per les Illes Balears