Dissabte passat va tenir lloc a Argelers, a la Catalunya Nord, el congrés de Junts per Catalunya, en què na Laura Borràs i el Jordi Turull agafaren el relleu d’En Carles Puigdemont a la direcció del partit.

M’és vengut de nou (o no gaire, per mi ja no hi ha res que m’hi véngui gaire, de nou) que, a l’escenari, on pujaven els oradors a fer les seves intervencions, no hi havia ni una estelada, ni una senyera. No hi havia cap bandera ni cap símbol nacional de Catalunya.

La senyera és un dels símbols heràldics més antics de la història d’Europa, que té més de mil anys d’història. Ja sigui tot sol o combinat amb altres elements regionals, com el castell de la bandera de Mallorca o la creu de Sant Jordi de la bandera de Barcelona, o la trinxa blava coronada de la bandera de València, el símbol de les quatre barres agermana tots els pobles que qualque dia feren part de la Corona d’Aragó. Les quatre barres són un símbol que s’endinsa segles i segles enrere i que podem trobar en edificis històrics d’arreu d’Aragó, del Principat de Catalunya, de la Catalunya Nord, de València, de les Balears, de Sardenya i de Nàpols. La renúncia de Junts a exhibir-lo en l’escenari del seu congrés i en l’anagrama del partit pel simple fet inconscient (o conscient, ja no sé què m’he de pensar), que no agrada als nacionalistes espanyols, s’afegeix a la renúncia que han feta Més per Mallorca en el seu anagrama, el PI, que han fet ben igual, i també Esquerra Republicana, que, si bé no ha eliminades les quatre barres del seu anagrama, les hi ha dissimulades amb un disseny postmodernista que les ha tramudades de vermelles a negres.

Aquest empegueïment d’un símbol històric propi és impensable en un congrés de qualsevol partit basc, on tothom hi assisteix amb una bona ikurrinya perhom ben amunt, el símbol de la pàtria basca que no manca mai, i en lloc ben destacat, damunt l’escenari. És impensable un congrés d’un partit basc sense la bandera basca, o amb la bandera basca tramudada a blanc i negre.

Ben igual com, no sé si veiéreu les imatges de la setmana passada del míting que va fer en Feijóo a Andalusia. Repartiren entre els assistents un estol de banderes espanyoles i andaluses. Si cercau en el Google el darrer congrés del PP d’Andalusia, hi veureu una posada en escena del verd de la bandera andalusa que impressiona.

En els Estats Units d’Amèrica, a qualsevol congrés tant del partit demòcrata com del partit republicà, l’escenari està reblit de banderes americanes.

En canvi aquí, amagam les quatre barres en lloc d’exhibir-les, avui amb més motiu que mai, per mor d’aquesta autèntica Segona Nova Planta, que patim d’ençà que el rei espanyol va consignar l’aporellos’, dia 3 d’octubre del 2017.

Qualsevol poble té dret a celebrar els seus avanços i a plànyer les seves reculades. Només cau qui lluita. No cau mai el qui escalfa el sofà cada dia de cap a cap d’any. És normal caure quan caminam, quan correm, quan lluitam. Lo que no és normal és no aixecar-se totd’una d’enterra, tan de pressa com hi caiguérem.

Va bé que els nostres partits triïn colors de moda com el verd de l’ecologisme o el lila del feminisme, el blanc del pacifisme, el groc dels llaços solidaris amb els presos polítics i exiliats o qualsevol color que simbolitzi qualsevol lluita justa. Però no treu cap enlloc que, amb aquestes colors, hi substituesquin les nostres tradicionals quatre barres vermelles damunt fons groc i les amaguin.

Tenim el dret i l’obligació de subsistir com a poble. I per sobreviure, la primera cosa de totes que hem d’aprendre és d’autovalorar-nos, de treure pit, tant quan navegam vent en popa com quan navegam com ara, contracorrent. I no hi ha res que creï tanta d’autoestima en qualsevol poble com la identificació col·lectiva amb un símbol que l’agermani.

Au idò! Amb creu de Sant Jordi o sense, amb el castell de l’Almudaina o sense, amb trinxa diagonal blava o sense, amb estel o sense, facem via a tornar treure les nostres quatre barres.