Fa cosa de dues setmanes, es varen complir dos anys del traspàs de Julio Anguita. L'intel·lectual, polític i activista va deixar un gran buit pel seu compromís, lucidesa i estricta ètica de l'honradesa i l'austeritat. Estranyes característiques en la classe política actual, d'esquerra, a extrema dreta. Després de deixar la política institucional, Anguita, que era mestre, va tornar a les aules i va renunciar a la pensió que li hagués correspost com a exdiputat.

Va continuar sent, fins a la seva mort, una veu autoritzada i respectada inclús per mitjans que podríem qualificar d'ultres. I és que era realment difícil discutir amb Anguita. Rarament, perdia les formes i argumentava de forma suau, pedagògica, elegant, però alhora amb una duresa i consistència de fons, irrefutables. Oratòria brillant, la seva.

Certament, hi ha molt pocs polítics amb aquest perfil. Quan es veu el xou i la divisió de l'esquerra andalusa, les dificultats per les quals passa Podem, el que costa reunificar allò que estava junt fa dos dies, etc. Hom no pot evitar preguntar-se que pensaria Anguita.

No debades, el seu amic i company de lluites, Manolo Monereo va dir que Julio, s'havia mort de tristesa, cabreig i preocupació, entre altres coses. Per com estava en general el pati. No és gens estrany. Algú que ha dedicat la vida de forma clara i valenta a treballar per a construir una societat més justa, sense enriquir-se ni xuclar dels diferents càrrecs, passats els setanta anys, és normal que faci balanç i potser es pregunti, si ha servit d'alguna cosa, tanta feina i entrega.

L'esquerra espanyola, i la de casa, farien bé de tenir Anguita com a referent. Si mes no, pel que fa a l'ètica i als posicionaments en l'eix dreta-esquerra. En canvi, semblen centrats en altres històries. Serà per incompetència o barra, però la veritat és que salvant honroses excepcions, costa trobar persones que des de la seva pròpia forma de pensar i ser, recordin remotament, el Califa de Còrdova.