L'espècie humana compta amb unes característiques molt específiques, que han estat les que al llarg dels mil·lennis li han anat conferint força. Fins al punt de convertir-se en l'espècie més estesa pel Planeta, la més depredadora i la que té més impacte en tota la seua vida. Som un animal especial perquè naixem amb un grau de maduració baix, vivim molts anys totalment desvalguts per nosaltres mateixos, correm menys que els més ràpids, tenim menys força que els més forçuts, la calor i el fred ens ataquen més que a molts altres, i un llarguíssim etcètera. Però els dominam perquè les nostres febleses han desenvolupat les necessàries destreses per sobreviure.
I, entre els elements que ens han ajudat a persistir, hi tenim l'instint de conservació. La tendència natural, tant dels individus com dels conjunts d'individus (és a dir, de les societats), és la de perdurar en el temps, la de mantenir-s'hi, la de no desaparèixer. Així, l'instint per sobreviure ens ha ajudat a descobrir el domini del foc i la roda, posem per cas, o les xarxes socials, una mica més endavant. L'individu abocat al perill, d'una manera instintiva, se'n pot acabar defensant. I ho ha de fer per tal de romandre i no anar-se'n a l'altre barri.
Quelcom de semblant ocorre amb les societats (permeteu-me aquest subterfugi per evitar termes com pobles o nacions, que segurament s'ajustarien més al que vull dir). La tendència natural també és a la conservació. Els parlants, les comunitats lingüístiques, volen que les llengües es projectin cap al futur. De la mateixa manera que volen mantenir la seua cultura pròpia, i no reemplaçar-la per cap altra. Aquesta és la tendència natural. Tan natural, que a la majoria de les societats d'aquest planeta ni es planteja que la cosa pugui funcionar d'una altra manera. Els grecs, els italians o els romanesos, posem per cas, volen mantenir les seues respectives llengües en el futur (en les futures generacions), i volen poder continuar inserits en el seu medi cultural propi, per molt que tothom acabi aprenent anglès com a segona llengua i que hi hagi una cultura global que d'alguna manera, també, tothom pot entendre i identificar clarament.
Sempre hi ha alguna cosa que falla quan l'instint de conservació no funciona. En els individus concrets, aquest problema de funcionament pot dur al suïcidi, o a actituds que posen en perill la vida de cadascú. A les societats diferenciades, als pobles específics, a les nacions, l'instint de conservació és el primer que s'utilitza com a forma de dominació d'uns sobre els altres. Les metròpolis el fan servir per liquidar les colònies, els estats unitaristes els fan servir contra les nacions sense estat, o contra les regions, o específicament contra les minories nacionals.
Entre nosaltres, el curcircuït a l'instint de conservació s'ha manifestat en forma de negació del conjunt del qual formam part. La potenciació del blaverisme al País Valencià n'ha estat una mostra més que evident. I el gonellisme a Mallorca. I, a qualsevol de les illes, posem per cas, la negació que la nostra variant lingüística forma part de la llengua catalana. Des de la metròpoli, fa una mica més de tres segles que s'està treballant àrduament perquè deixem d'identificar-nos com un conjunt amb una certa homogeneïtat i passem a reivindicar, de manera excloent, la diferència. Saben que una llengua i una cultura de tres regions fortes i dinàmiques, habitades per catorze milions d'habitants, amb més de nou milions que parlen la llengua pròpia, etcètera, resulta més difícil de dominar que un mosaic de mitja dotzena de llengües repartides entre àrees que no tenen res a veure entre elles. Al País Valencià i a les Illes Balears, l'aparent instint de conservació basat en la preservació de les modalitats pròpies no fa res més que amagar el fet que ens estan forçant a tallar el nostre instint de conservació real, perquè l'identificam malament. Entenem que som conservadors si defensam, posem per cas, el menorquí enfront del català. Però, en realitat, feim aquesta defensa distorsionada perquè el natural instint de conservació de totes les societats deixi de funcionar a ple rendiment a la nostra part del món.
Dit tot això, recordem que som mortals. Som mortals, és evident, a nivell individual: tots acabam de la mateixa manera, sigui quina sigui la nostra condició. Però les llengües, les cultures i les nacions també ho són. Algun dia el català acabarà desapareixent, però també desapareixeran l'italià, l'alemany o l'espanyol. Tampoc no duraran per sempre. Però ara no s'ho plantegen, perquè, com deia el gran Joan Fuster, “sabem que hem de morir, però l'instint de conservació ens recomana oblidar-ho”.
