Si per a mi una cosa és sagrada, aquesta cosa és l’Humor. També és sagrada la Literatura. I la Lectura. I l’Art. Totes aquestes essències espirituals, intangibles però experimentals, són sagrades. Com l’Amor. També el Teatre. I la Vida, naturalment. Les hauríem d’escriure sempre en majúscula, com Déu, però potser Déu es posaria gelós si tingués la capacitat de posar-s’hi, que és una de les poques incapacitats que té. Justament es deu dir Déu perquè és Amor, de la mateixa manera es deu dir Déu perquè és Humor. Tot el que considerem sagrat ho hauríem d’escriure en lletra capitular. Què hi ha més sagrat que un mateix, que Jo mateix? Res. Jo soc Humor i Amor. Ara diré la cosa que sembla més absurda de les que he dit mai: Déu soc Jo. L’Humor, l’Amor, Déu no son realitats externes a nosaltres, son Nosaltres.

No faig broma, encara que ho sembli. La Veritat és la forma més autèntica i decisiva de generar humor. Mireu-me, examineu-me, observeu-me físicament i no podreu parar de riure. Escorcolleu-me filosòficament i espiritualment, i les vostres riallades arribaran a l’altra extrem del món. No hi ha res més còmic que un home despullat i nu. No hi ha res més còmic que Déu vist com és. Ja m’informareu quan el vegeu. Això és el sagrat. Això és el venerat i l’intangible. No menyspreeu mai l’Amor. No menyspreeu mai l’Humor. La Vida és sagrada. Cadascú és sagrat a la seva manera. Si no fos així, només quedaríem quatre rates al món.

Com sempre, faig Literatura. Faig Ficció. Faig Fantasia. No sé fer res més, gràcies a Déu. Som tan còmics que l’home fa la guerra i Déu va fer l’infern. Això és una crueltat. Una, no, dues. I què fem els que ho contemplem i vivim. Ho acceptem. Com és possible acceptar la guerra? Doncs, ho fem els animals més racionals de la terra. Ho fem! Com és possible creure en un infern que no s’acaba mai? Hi creiem. Cal molt d’humor per acceptar aquestes monstruositats. Molt. Per això jo no vull apartar-me del meu humor diari. Soc Humor o no soc res. Un Misteri. Una altra paraula en majúscula. Ens cal tenir fe en l’humor, almenys en el meu cas. Què seria de mi sense humor? Com podria suportar-me a mi mateix si no fos per l’humor? La meva escriptura semiautomàtica no l’aguantaria ni el pitjor guionista d’aquelles pel·lícules espanyoles dels anys 40 i 50. Les hem vistes cent vegades, i no per això hem anat a l’infern. Una prova de que l’infern deu tenir poca capacitat i molta mà ampla.

El cel sí que existeix. Basta haver llegit 'El papel de mi familia en la revolución mundial', de Bora Cosic, -no és la primera vegada que ho recordo- per pujar-hi cap dret. Anar al cel és fàcil per els lectors d’aquesta mena de narracions. Els que no facin aquests tipus de lectures no aniran a l’infern, però possiblement tampoc aniran al cel d’una sola revolada.

Parlant d’aquesta obra, que tantes vegades he llegit i recomanat, una de les obres més humorístiques que s’han escrit mai, he de dir que a la primera lectura em va semblar la novel·la més cruel que havia llegit mai. Però hi havia un element que la feia tendre, profundament sensible, delicada i amorosa. Literària en el sentit més autèntic. Farcida d’Amor i d’Humor. Això és el que va fer l’autor d’aquest dietari familiar. Això és el que caldria fer sempre a cada moment de la meva vida: en cada acció posar-hi tot l’amor i tot l’humor de que soc capaç. Per això és que convé recordar-me a mi mateix el meu Amor i el meu Humor de cada dia. Perquè no l’he d’anar a buscar a fora vila, és meu, el porto amb mi, jo soc aquest amor, aquest humor. L’únic que he de fer és exercitar-lo.

Com? No se sap. Acostumant-nos-hi. Gràcies a l’humor i, per descomptat, a l’amor, vivim en un món desconegut de manera tranquil·la i feliç. No entenem res, i som conscients de no saber-ho, però això no impedeix viure una vida creativa, millorable i immillorable. Ens alegrem de pertànyer a Alguna Cosa més gran que nosaltres. Paga la pena dedicar-hi tot el temps que sigui, com en Rafa Nadal dedica tots els dies de l’any a entrenar-se, no només per guanyar partits i trofeus, sinó per sentir-se millor. Cal entrenar-nos sense descans en aquest esport meravellós de l’Humor i l’Amor. Els més beneficiats de tots serem nosaltres mateixos i els nostres fans que des de la grada ens aplaudeixen.

També ho he dit i escrit altres vegades, i sembla que no em cansaré de dir-ho i d’escriure-ho: el Nou Testament em sembla un llibre d’Amor, sobretot, però també un petit gran llibre d’Humor. De fet, penso i crec que el Nou Testament és la meva biografia, allà hi soc jo al complet. Jesús no fa res que jo no faria si jo fos com soc en el més profund de les meves entranyes, en el fons i en l’altura de la meva existència. Quan ja coneixia bé aquesta vida de Jesús i la tornava a recordar llegint una vegada més les seves “aventures”, vaig escriure als marges en diverses ocasions, veient el que ell feia i deia: “Quins collons!” Està documentat. Es pot comprovar. Quins collons! Quins collons, dir el que Jesús deia i el que Jesús feia. Només un gran sant com ell -el més gran de tots- ho podia dir i ho podia fer. Jo esclatava a riure i em costava seguir el relat. També em va fer riure molt quan vaig llegir la vida de sant Giuseppe de Cupertino que levitava sense ell adonar-se’n. I és que l’Humor sagrat el realitzem de manera inconscient, i per això és tan elevat i intel·ligent. Jo no he vist ni llegit mai històries d’humor tan prodigioses com les dels sants. Si només m’hagués dedicat a llegir i rellegir les seves biografies no m’hauria aturat mai de riure. Els miracles i prodigis que aquests homes i dones feren i fan no se’ls creuen ni ells. Extraordinari! Humor del més alt voltatge!

Quan jo llegia aquestes sorprenents contingències, m’havia d’aturar a agafar aire perquè em resultava difícil continuar llegint. A l’obra de Bora Cosic, on s’expliquen les escenes domèstiques més quotidianament absurdes que s’han convertit mai en literatura, les dues ties del protagonista, un adolescent molt trapella, es desmaiaven quan feia un poc de calor o de fred, o quan llegien alguna escena forta d’amor o de lladres i serenos. Moltes vegades es posaven a plorar i no s’aturaven fins que arribava l’estiu.

Els que sabem pensar faríem bé de no pensar en res aliè a tot allò que és l’Amor i l’Humor. Els llibres son les millors eines que l’home ha inventat des que existeix la Humanitat. Els llibres son el meu joc intel·lectual de cada instant.