Fa dos caps de setmana, el Partit Popular va triar el president de Galícia, Alberto Núñez Feijóo com a líder estatal del partit. Casado, que es va veure obligat a deixar el càrrec de forma ràpida i traumàtica, enmig d'una espècie de culebrot ple d'interrogants amb acusacions d'espionatge incloses, protagonitzat per ell mateix, el seu inseparable secretari general, Teodoro García Egea, la presidenta Ayuso i el batle de Madrid, Martínez Almeida. Va haver de deixar pas, doncs, a un nou lideratge. El culebrot, no acabarà per ara segurament, ja que dos dels quatre protagonistes, tenen càrrecs rellevants i pes al partit.
Més enllà d'aquests fets xocants, el canvi de lideratge possiblement, fos desitjat per a una part important de votants del PP, ja que sota el mandat de Casado, els canvis d'estratègia i les sortides de to, eren habituals. Un dia podia ser de centre radical, com quan aparentment va partir peres amb Abascal en el debat parlamentari, on es tractava la moció de censura presentada per Vox i l'endemà, competir amb l'extrema dreta, a veure qui era més radical pel que fa a propostes populistes.
La posició del partit, és ara mateix complexa; si se situen al centredreta tot oferint pactes puntuals al president Sánchez, com han fet al congrés, poden donar més força encara a Vox, que va a tota a les enquestes. Si se situen en la dreta dura, però, poden resultar indistingibles dels ultres i clar, entre l'original i la còpia, es corre el risc que aquest segment de votants, es quedin amb l'original. El dilema futur podria ser haver de decidir entre un govern PSOE-PP, PP-PSOE, tot depenent de quin sigui el més votat, o PP-Vox...
Hi ha qui considera improbable un govern central amb Vox pel rebuig que crearia a Europa, aquesta entesa. Recordem que el líder dels populars europeus, Donald Tusk, va mostrar el seu desacord amb el pacte del PP amb Vox a Castella i Lleó. Ara bé, també és cert que l'acord es va fer igual i que a Andalusia i Madrid, si bé l'extrema dreta no és al govern regional, sí que dóna suport als governs conservadors.
Per tant, si a regions tan importants per pressupost, població i dimensió com aquestes, hi ha pacte, per què no n'hi podria haver a escala estatal? Núñez Feijóo sembla un líder més assenyat, intel·ligent i moderat que Casado. Cert. Però també ho és que a Galícia, en part per mèrits del propi Feijóo, que feu una campanya molt personal i adaptada a la realitat gallega, Vox no va entrar al parlament. L'obstacle que va poder esquivar a la seva terra, el te ben enmig de la taula a Espanya. No podrà aplicar, per tant, el model gallec.
També existeix la teoria que el PSOE es trobaria més còmode governant amb el PP que amb Podem. Així, els dos grans partits, podrien coincidir en un intent de tornar als temps gloriosos del bipartidisme. Salta, però, l'interrogant sobre com ho valorarien els seus respectius votants. És obvi que a la cúpula del PSOE, no li entusiasma tenir ministres de Podem. Tanmateix, per les bases i votants d'aquests partits, és segurament la situació més natural i lògica. Així, la gran coalició, podria resultar una decisió perillosament autodestructiva pels socialistes. Les enquestes, pròximament, indicaran si Feijóo és capaç de frenar el creixement de Vox sense moure's massa del centredreta. Difícil joc d'equilibris.
