No puc entendre la decisió del cap del Govern de l’Estat espanyol del divendres 18 de març. Reconèixer l’autonomia del Sàhara occidental dins el regne del Marroc com a «"la base más seria y realista" para lograr una solución a este conflicto», que ignora les resolucions de Nacions Unides des de fa anys. No ho entenc i crec que tampoc ho fan milers de persones, de famílies, que han acollit infants durant els estius des de fa més de quaranta anys, arreu de les terres de l’Estat.
Les raons d’aquesta decisió li demanen que les expliqui en seu parlamentària a les Corts, tots els partits sobiranistes que li han donat suport per tenir govern. Som moltes les persones de bona voluntat que creiem en el dret d’autodeterminació dels pobles per decidir lliurement el seu futur, i així s’expressa en les accions polítiques, en els programes electorals, en les propostes per demanar el suport de la ciutadania.
El mateix PSOE ho expressava en el seu programa de l’any 2019, tal com reproduïa un diputat socialista Odón Elorza, aquests dies per les xarxes socials. Una altra socialista, la Presidenta Francina Armengol expressava el seu suport a les famílies, al poble sahrauí, i el seu dret a decidir, en una piulada on explicava: ara més que mai és important respectar i defensar un dels valors més universals: els drets humans. El poble sahrauí es mereix viure en pau i llibertat, des del cor tot el meu suport a les famílies i el poble sahrauí.
Són dos exemples que il·lustren l’actitud de moltes persones afiliades, i així mateix votants del partit del Sr. Sánchez, que han mostrat durant tots aquests anys el seu suport, la seva solidaritat, conjuntament amb moltes altres persones d’esquerres, i de dretes, que s’han indignat amb aquesta decisió que canvia radicalment l’actitud del govern central respecte al poble sahrauí.
Recordem-ho, la causa per la independència d’aquest poble, antiga colònia, ha unit partits de dretes i esquerres durant anys, que han format part dels intergrups parlamentaris de les cambres autonòmiques. L’excepció ha estat la presència de VOX, que ha trencat aquesta solidaritat, per exemple en el Parlament de les Illes Balears en aquesta legislatura.
Perquè ho ha fet Sr. Sánchez? Quina necessitat tenia? Quines pressions ha rebut que ha escollit trair un poble solidari, agermanat, que necessita tot el suport dels governants d’arreu del món? Ha mesurat totes les conseqüències de la seva traïdoria? Què li han promès a canvi? Ho explicarà clarament a les Corts?
Preguntes que necessiten respostes, com reclama molta gent. Gent que surt als carrers a mostrar la seva indignació, com a Ciutat el diumenge 20, com a tantes places, des de Canàries, Galícia fins a Euskadi, a Andalusia, al País Valencià, arreu de la geografia peninsular i illenca, perquè som molts anys de conviure amb infants els estius, de viatjar als campaments de Tindouf, de conèixer la realitat de tantes famílies vivint enmig del desert algerià.
No podem entendre ni acceptar aquest gir en les relacions amb el poble sahrauí, crec que la decepció, la indignació, la tristor, que omplen els cors de tantes persones solidàries, que han aportat durant anys la seva contribució a millorar la vida dels nins i nines, de les seves famílies, no serà quelcom fàcil d’assimilar.
En un anterior article esmentava els aires d’esperança que ens arriben de les terres americanes, esperança que ha topat amb la dura realitat d’una decisió incomprensible, insolidària, injusta.
Perquè és així, el poble sahrauí ha lluitat i lluita pel dret a decidir el seu futur, des d’aquell llunyà 1975 quan veié que la metròpoli espanyola repartia la seva sobirania sense reconèixer-lo com a poble. Quaranta-set anys de lluita incansable, amb avenços i retrocessos, amb abandons i afegits, sempre amb la fita d’aconseguir el reconeixement al seu dret a l’autodeterminació i poder ser un poble lliure i sobirà.
I ara, altra vegada des d’aquells que esperava l’ajut, la solidaritat, rep una galtada, una passa enrere, una desesperança.
Vull creure que hi ha possibilitats de rectificar, que les pressions que exercirem les persones solidàries, seran escoltades més que les que han motivat aquesta decisió.
Rectificar és de savis, a més, quan es tracta del reconeixement del dret a decidir d’un poble, cal ser valents i tornar enrere.
