Fent una abstracció de la macrosituació geopolítica que ens han imposat normalment per la força, en parlar del valor individual de les persones, podem preguntar-nos, per exemple: Què val el cadàver del teu ser estimat? Quan els veus néixer, què no arribaries a fer per ells? Trobes qualque motiu per justificar la seva mort? A què renunciaries per a què tornàs viure? Demanaries a uns altres que posessin els seus morts?
Individualment, mare, pare, estau disposats a enviar a una mort gairebé certa els vostres fills? Hi ha cap altre motiu per a jugar-se la vida que no sigui la defensa directa de la pròpia o de la dels propis? El fas defensar una terra que probablement l’acollirà abans d'hora dins una caixa de fusta? No es podien haver evitat els morts i el risc d’accelerar l'extinció del planeta mitjançant una guerra nuclear? Només es pot combatre amb armes? Estarà satisfet el món del resultat d'aquest desastre? Qui s'enriquirà a mans plenes?
Xapotejant còmodament en la meva ignorància, el 24 de febrer, mirant la televisió i davant una inqüestionada desproporció bíblica de forces entre l'invasor i l'envaït, vaig pronosticar interiorment —més aviat, vaig desitjar— la rendició total d'Ucraïna. Va ser un pensament primari, simplista, «maslowià», en definitiva, davant el previsible holocaust d'un poble. Només veig cares de criatures; és evident que tinc una visió molt deformada. Em vaig equivocar per complet. Bé, no del tot, ja que sembla que la indústria armamentística, per l’apujada de les accions, ha augmentat notablement els beneficis. Aquest detall també figurava en la meva predicció.
En una fugida a la desesperada, Ucraïna es plantà i, de manera sorprenent, encara ara resisteix. En el fons, Putin és qui modula la resistència. Ell la pot fer acabar en voler. La realitat del dolor, del drama i de la destrucció se sosté amb la teoria del valor, els ideals, l'honor i la justícia.
Sense sortir del meu bassiot, em deman si, al meu parer, la victòria ucraïnesa és impossible en solitari; no deu ser una fórmula de pressió perquè l'OTAN arribi a entrar en el conflicte? Hi ha algun dubte que, si fos així, aquest detall signifiqui la tercera guerra mundial?
Molts països s'uneixen, imposen sancions sense precedents a Rússia, i Europa obre les fronteres i acull els ucraïnesos. Paral·lelament, fa malabarismes per a no entrar en el conflicte bèl·lic. Pel que es veu, les sancions econòmiques fan més mal que els míssils Stinger.
Em fa peresa revisar Sun Tzu, però tal vegada a L'art de la guerra va preveure la modalitat d’aplicar des de tot d’una la tàctica de la rendició total, que evita baixes humanes, per a després, des de dins, derrotar l'invasor amb el mínim vessament de sang i destrucció possibles.
Els rols de monstre i víctima s'haurien mantingut, magnificat, diria, amb menys dolor, però més focalitzats. Haurien significat una lluita discrecional contra l'opressió en lloc d'aquesta sagnant activitat defensiva irrenunciable. Haurien capgirat la iniciativa. Amb tots els matisos que calguin, en aquesta situació els russos passarien de ser atacants a defensors del seu territori conquerit.
Si, a més, hagués tingut un pla dissenyat amb els països «aliats» per a imposar les actuals sancions econòmiques a l'invasor, potser hauria constituït un capítol del famós manual.
Una idea del xinès amb ve al cap: «Les armes són instruments fatals que només s’han de fer servir quan no queda alternativa».
La idea que una agressió armada només es pot aturar amb armes no pot justificar el sacrifici i la immolació de tot un poble. Això no és aturar res.
És de suposar que, si aquests països que ara fan costat a Ucraïna haguessin vist el corral tranquil·let, potser haurien continuat gaudint del seu benestar i no s'hi haurien implicat. Zelenski devia mirar a banda i banda, i tal vegada per això va actuar com ho va fer. Estaria millor el món —sobretot els envaïts—, si el matí del 24 de març Ucraïna no hagués respost l’agressió, sense sacrificis ni immolacions, i la resta de països haguessin actuat amb la contundència amb què ho fan ara?
En cas d’entendre l’actitud passiva com una batalla, la guerra podria continuar sense tenir cada casa el seu mort. Almenys, hi hauria més sequera de sang i llàgrimes. De drames humanitaris tolerats internacionalment i pau postissa, n’hi ha més d’un cas. L’habilitat del primer món d’aferrar i desferrar paperets grocs sobre els mapes, visualitzant a la carta els drames de països i sobretot de les dones, és indubtable.
Els ucraïnesos ja han donat prou mostres de sacrifici col·lectiu; no cal el suïcidi. Sempre hi ha temps de canviar de tàctica.
Acabat l’article, veig una filmació d’un Zelenski enaltidor dient que: «tot anirà bé i que guanyaran». El finalitza amb una aclucada d’ull. Poc després a un altre vídeo, una nina dins una sala amb bona acústica, emociona un grapat de persones cantant una cançó. L’escolten acaramullades en respectuós silenci dins un búnquer. La imatge d’aquest infant representa tot el meu pensament. No entenc res.
Jaume Pla Forteza. Inspector de Policia Local jubilat
