'Girl Power', 'The Future Is Female', 'Barbie som totes'. S'apropa un altre 8 de març i, un any més, grans empreses pugen al carro del feminisme durant uns dies mentre institucions i governs es pengen la medalleta per programar una pausa simbòlica de 10 minuts. D'entrada podríem pensar que totes aquestes accions vénen acompanyades de bons propòsits, però, més enllà de l'eslògan, quina voluntat real hi ha de millorar les condicions de vida de les dones o de plantar cara a totes aquelles violències que patim?

Nosaltres fa anys que diem que no existeix un feminisme que no qüestioni d'arrel la lògica del sistema capitalista perquè quan aquest es limita a adoptar l'estètica, però no el discurs ni les reivindicacions de fons cau en profundes contradiccions que, lluny de millorar les nostres vides, continua perpetuant l'explotació que patim. Això, que dit així sona tant enrevessat, no deixa de ser una explicació del que passa amb grans multinacionals com Inditex, entre altres: mentre les seves samarretes diuen que ens empoderem, els seus centres de producció es troben ubicats en països on poden contractar milers de dones a canvi d'un sou miserable que les condemna a viure en la precarietat més absoluta.

En els últims anys el moviment feminista ha esdevingut massiu, mobilitzant a milers de dones en les vagues del 8 de març. No és d'estranyar doncs que tots aquells capitalistes amb ànsies d'omplir-se encara més les butxaques, trobessin en la lluita feminista una possibilitat de negoci, assimilant els nostres símbols i estètica, però buidant-los de contingut, poder vendre més i fer una rentada de cara; tot intentant que oblidéssim una lluita que va començar als carrers, encapçalada per dones de classe treballadora que sortien a exigir unes condicions de vida dignes.

Tot i això, encara podríem pensar que, almenys, totes aquestes grans campanyes de màrqueting han ajudat a subvertir els rols de gènere, els cànons de bellesa i la sexualització dels nostres cossos. Però la realitat és que continuem sentint-nos pressionades, especialment les joves, per cenyir-nos a uns ideals de bellesa incompatibles amb mantenir una bona salut física i mental, com així ho demostra l'augment de casos d'alteracions en la conducta alimentària, arribant-se a triplicar després de la pandèmia i afectant en un 75% de les ocasions a dones.

Voler tornar a l'arrel de la lluita feminista en ple 2022 no és casual, i és que des de l'inici de la pandèmia hi ha hagut un empitjorament de les condicions de vida, produint-se una major feminització de la pobresa i accentuació de la violència masclista. No és casual tampoc que en temps de crisi siguem nosaltres, les dones, les que en patim més les conseqüències, ja que encara ocupem majoritàriament alguns dels sectors més precaritzats com són els treballs essencials relacionats amb la cura de les persones, la neteja, etc. Sectors que, per si no fos suficient, sovint es troben dins l'anomenada "economia submergida", és a dir, feines amb contractes irregulars que no garanteixen ni els drets laborals més bàsics. Les dones hem jugat un paper fonamental en el sosteniment de la vida durant la pandèmia, però alhora hem patit de forma molt més accentuada les conseqüències econòmiques, polítiques i socials.

Amb tot això, ens adonem que la caricatura feminista que proposa el capitalisme és només un miratge, una qüestió de rendibilitat i d'adaptació al mercat d'una lluita que aposta per una transformació total. S’apropa un altre 8 de març, i davant d'aquest panorama, què podem fer les feministes que ens neguem a seguir al seu joc?

La resposta és senzilla: no fer ni una passa enrere. Recordar tot el que hem avançat quan ens hem trobat als carrers plantant cara al masclisme que ens vol esclaves i submises, i saber que encara ens queda molt per guanyar al costat de les nostres veïnes, amigues i companyes.

Marina Gispert, portaveu d’Arran