Permeteu-me que me’n vagi per les bardisses en aquests temps difícils. Temps en els quals s’ha fet viral la frase del final de Jocs de guerra del 1983. Ho vulguem o no, tenim una memòria col·lectiva fílmica que ens serveix per explicar certes coses de forma prou sintètica. Per segons qui, també és un llenguatge més amb el que hem après a dir i pensar conceptes que no podem expressar d’altre forma. En general, una forma d’art que es transformà en entreteniment, però que ens agrada quan ens fa reflexionar, per poc que sigui. Mentre autors insuportables com n’Spielberg, que domina tota la part visual, però embafa amb el sucre que afegeix a tot per provant de donar a les seves històries avorrides un to de maduresa de colorins just per vendre al Dunkin’ Donuts, o el pesat de’n Lucas, creador d’un imperi de juguetes caríssimes, extretes d’històries infantils fetes amb pedaços del Flash Gordon dels anys quaranta¹, Valérian et Laurelin² i no sé quantes coses més, altres fan obres interessants i entre tant de rebombori, podem trobar coses que ens toquen de prop, com una gran part de la filmografia de n’Ang Lee, o si anam enrere, el masclista i paternalista d’en Roddenberry que ens va deixar obres que provaven d’anar més enllà de les llumetes i les explosions. Heu vist el capítol escrit per en Gene L. Coon? Es diu Errand of Mercy³ (Els salvadors salvats) és de l’any 1967. Doncs això.
Aman Nòlem (ell/això)
¹ Vegeu Flash Gordon Conquers the Universe (1940).
² Vegeu la sèrie de còmics Valérian et Laurelin.
³ Vegeu Star Trek the Original Series, capítol 26 de la primera temporada.
