S’altre dia, com cada setmana, escoltava la secció d’en Miquel Missé al Vostè Primer¹, i ja ens ho sabem, quan comença dient que el tema del qual xerrarà és de poca importància o sense acabar de cuinar, ens deixa una bona estona pensant. I amb relació al tema que comenta, puc dir que a jo no em passa que amb mascareta se’m tracti en femení (supòs que és perquè la barba surt pels costats, m’he d’afaitar) a jo quan m’ha passat és d’esquenes, tant amb els cabells recollits o amollats. Nits que des de cotxes em cridaven «tía buena», fins a haver passat, veure’m pel davant i sentir la segona part «coño es un tío». Senyors avisant-me que entrava als lavabos públics equivocats a Alemanya, fins que em girava per demanar què em volien dir i es disculpaven «entraves als dels homes». He salvat de multes a amigues quan la policia pensava voler aturar dues dones, i de prop veien que només n’hi havia una. Amb mascareta, però, mai m’han llegit com a dona. És curiós, sobre tot si diem que el meu alter ego fa feines que es pensen femenines (si és que això encara existeix).
Anem una passa més enllà. Des de fa estona que analitz i filosof (d’anar per cases, eh?) damunt la meva expressió de gènere que al principi pensava que era bastant neutra; i dic al principi perquè ara me la bufa bastant. Aquí, permeteu-me enllaçar amb el segon àudio de la secció d’en Missé². No fa falta allunyar-se massa de Els Normals³, per fer-se preguntes, explorar i pensar d’un o una mateixa durant bona estona. És per això que no em sorprèn que les noves generacions s’identifiquin amb algunes orientacions sexuals de forma política (diga-li, política, diga-li reivindicativa), no és només una declaració per demostrar que són oberts, que són aliats, que estan en disposició d’escoltar. És, crec jo, una definició d’allò que no som: Mascles. Un terme que ha contaminat la masculinitat, que ara hem de diferenciar com a tòxica. En el mau cas, era evident, jo tenia ben clar que no era un Mascle, i el model d’home que veia no encaixava amb jo.
Una de les grans decepcions com a adolescent, va ser que em considerava bisexual: Si tens clar que ets una persona que s’estima les persones, has de ser-ho, no? Enteneu-me, la decepció va venir perquè el cos et diu una altra cosa, mira tu. Un cop assumeixes qui et posa calent, pots avançar amb altres àmbits i examinar les teves altres contradiccions, però. Les contradiccions, i els clixés. M’agrada molt jugar amb els clixés. Com vos deia abans, per aquesta època pensava que la meva expressió de gènere (li deia d’una altra forma) era a un punt entre neutre i masculina. I de fet, em fa gràcia quan en Missé explica que estudia la masculinitat i els seus codis secrets, perquè jo m’he trobat fent el mateix. I fins a cert punt, podria passar per Mascle durant una bona estona, per molt cansat que sigui això, però mai, mai, però mai, m’he vist tan masculí com el primer cop que em vaig posar un vestit llarg de nit amb retranques. Que fins i tot caminava eixancat!
En el meu cas concret, en dur les faldes de punt de ma mare, la gent em llegeix com a samurai. Quan duia qi-paos, el vestit tradicional xinès, mostrava una imatge més forta que anant amb camisa de vellut de quadres i botes. Així que els «minipunts» que em donen per fer el còmput del meu gènere ballen d’aquí cap allà, molt típic en mi. Som massa d’allà per a ser d’aquí i massa d’aquí per ser d’allà. Som un culer de mínims, perquè només complesc amb els requisits imprescindibles: que m’agraden els homes i he vist totes les temporades d’en RuPaul; la resta, som jo.
Aman Nòlem (ell/això)
¹Vegeu Vostè Primer del 2/2/22, secció Miquel Missé
²Vegeu Vostè Primer del 9/2/22, secció Miquel Missé
³ Vegeu Moixa Mental del 25/11/21, Coses de l’heteropatriarcat
⁴ Vegeu Cerebreco -05 del 20/2/20, Coses de l’heteropatriarcat
