cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 19°
21°

Consciències i emergències

194527

Vaig tenir la gran sort, el gran plaer d’escoltar en Lluís Llach en directe per primera i darrera vegada a Vigo (Galiza ceibe!), devia ser l’any 83 o 84 del segle passat. Què dir de l’emoció que vaig sentir quan va començar amb la “Si em dius adeu”. Aleshores jo devia tenir uns vint i pocs d’anys, però ja feia en feia molts que seguia arreu la seva discografia. Fa poc també el vaig poder escoltar, igualment emocionat i admirat i de dalt a baix al seu extraordinari concert el 18 de desembre de l’any passat al Palau de Sant Jordi. I ho va tornar a fer, va tornar a carregar-nos les piles (Gràcies Lluís!), però ara el format era de dalt a baix de reivindicació independentista per estimular la participació popular al Debat Constituent.

El mal de tornar vell és que es va acumulant i emergint memòria que no pots deixar passar de bades. A pesar de no haver trobat en cap hemeroteca unes paraules den Lluís que, si no crec mal recordar, deien o venien a dir més o menys que “jo no soc independentista de mena”. Quin any? Ho desconec. El que sí que puc dir és que un temps no massa llunyà, els independentistes érem quatre, entre ells en Macià Manera, de Montuïri.

No som analista polític de mena però pens que, de manera individual i emprant les eines a l’abast que tenien, durant molt de temps hi va haver gent no inscrita explícitament en uns principis independentistes que des de les seves trinxeres ajudaven crear consciència d’alliberament de País. Digues-li Serra d’Or, Acció Cultural del País Valencià , Obra Cultural Balear... El problema residia en que no existien organitzacions polítiques que no l’assumissin com a principal objectiu.

Varen caldre molts anys de lluita i patiments de gent organitzada en partits d’esquerra independentistes, així com altres de dretes pròpiament no adscrits, perquè la dreta catalana, (encara molt lluny de ser-hi la mallorquina o valenciana), donés el pas a assumir la lluita per a la Independència. Dretans propers em retrauran que ja estic donant certificats de pedigrí, enginyosos ho són, sí.

El que em preocupa és que quan mir al meu voltant, la meva gent, el que hi veig és una assumpció de consciència arrelada a un espanyolisme que és la darrera cosa que es qüestiona. Certament han fet matx tants anys de, diguem-ho clar i en idioma europeu, colonització.

Absolutament, totalment, tot es pot perdonar a la gent d’un país que, com cap d’altre a Europa i diria que en el mon, ha hagut de patir un colp d’estat feixista aliat del nazisme nazi i feixista italià que els ajudà a guanyar una guerra, però que la perderen a la 2a Guerra Mundial contra uns aliats dits democràtics. Un colp d’estat que generà una repressió brutal, assassina des del primer dia a Mallorca, que continuà victoriosa amb una dictadura militar-guàrdia civil que durà quaranta anys, on el català (“es mallorquí”) per exemple, estava prohibit a l’administració, a l’àmbit educatiu i arreu d’actes públics, a no ser que fos per en riure-se’n. On cap mestre amb idees democràtiques, republicanes i molt menys independentistes pogué accedir a educar. Amb una intenció d’acabar la feina amb la transició lampedusiana del règim del 78 actual, PSOE al capdavant com a primer avalador, PSIB-PSOE aquí.

Arreu trobam exemples de substitució lingüística de difícil reversibilitat, arreu topam amb problemes de canvis de model que depenen de decisions bàsiques i vitals, de supervivència per al nostre futur que no depenen de nosaltres. El poder coercitiu, de dominació de l’estat espanyol no només no afluixa en una transmissió de competències per donar més credibilitat a una falsa autonomia que ens suposen, sinó que en el món accelerat i globalitzat en què vivim s’empassa les poques defenses que com a minoria oprimida de fa segles encara tenim.

A pesar d’això, cap organització política de certa rellevància electoral no assumeix el postulat de la Independència com a principal objectiu i el cos electoral de Mallorca, Menorca i Eivissa i Formentera segueix votant partits d’adscripció i obediència a la metròpolis. Necessitam urgentment el naixement de consciències de la gent per tenir a les nostres mans l’única eina amb què podem fer front a tantes emergències, la Independència i aquesta s’ha de poder assolir, gràcies sobretot a l’ajuda de Catalunya i a l’aval que s’espera d’una Europa democràtica, mitjançant el dret a l’autodeterminació, que no és res més senzill que un dia tranquil i feliç anar a votar amb l’alegria del so de les xeremies.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per l´actualitat present, fa 3 mesos
Abans molts no tenien consciència de que els estaven colonitzant, i per sort avui molts en som conscients i reactius.
Valoració:1menosmas
Per Escardapenyes, fa 3 mesos
Joan Vicenç jo som dels teus, i crec que no hi puc afegir moltes cosas al que dius, només que nosaltres som majors, però a ses darreras manifestacions he vist molts de joves agrupats en torn de unas ideas molt clares respecta a la independencia i en ganes de fer feina.
Salut i República Catalana, per arribar a sa nostra.
Valoració:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente