Si vos agrada la ciència-ficció haureu escoltat qualque cop allò d’Star Trek «que si dus sa camisa vermella, mors», ets un personatge descartable. Jo no ho havia sentit mai fins farelativament poc (un o dos lustres). Com són les coses que durant un rampell per veure sèries antigues, i gràcies a la plataforma de coses per veure a balquena, em vaig topar amb la sèrie original i resulta que no és cert. El clixé és més senzill: ets un personatge que no havíem vist abans? Doncs no facis cap animalada que… vaja, un altre que mor.

Per mi que hi ha una llista de frases de pel·lícules que repetim un pic i un altre, i que en realitat no es diuen mai. Cercau, cercau. Evidentment, no passa només amb el cinema, altres creences també es repeteixen fins a fer oi: Els números no tenen aquesta forma per la quantitat d’angles dels símbols d’on provenen. La Muralla Xinesa no es veu des de l’espai. El sucre no crea hiperactivitat i les ungles i els cabells no creixen després de morir.

Què ens passa? Com és que repetim aquests mites? És perquè per cercar informació feim servir Facebook? O per mirar les notícies miram Twitter? Si tenim un problema amb el cotxe, no anam a un taller mecànic? Per què idò, escoltam les opinions d’un advocat, en tenir un dubte filològic? Deu ser que venim d’anys de creure en éssers invisibles amb superpoders (selectius).

No ho sé, ens hem tancat dins una bambolla de gent que ens dóna la raó i després en persona, no ens escoltam ningú. No només perquè ja no entenem les frases complicades, sinó perquè no tenim paciència per esperar un espai, el nostre torn i perbocar allò tan important que duim dedins. Ni contrastam informació, ni ens confrontam de forma civilitzada, ni cercam a fonts fiables.

«Aristòtil no era belga. “Tots per un i un per tots” no és un lema budista i el metro de Londres no és una mesura de longitud. Ho he estat investigant i estàs equivocat, Otto».

Aman Nòlem (ell/això)