cielo claro
  • Màx: 30°
  • Mín: 24°
24°

Silencis eixordadors

No vull dir que sigui una característica diferent i pròpia, hispànica o de país, la por a aprendre, a voler saber, a respondre, a opinar, a reivindicar, a protestar o a cridar al carrer de manera col·lectiva en forma de manifestació política. És una por antiga (en realitat només uns deu mil anys), segurament tant com la decisió humana de practicar el sedentarisme, la vida en comunitat, l’agricultura i ramaderia, la necessitat de defensar el territori per llegar-los als legítims hereus. Aquesta por és antiga i tan fulgurant ha estat la seva projecció humana com a defecte i vici d’aquesta, com que ha arribat intacta i encara crescuda fins als nostres dies.

No sé si em sé explicar. L’altre dia vaig participar d’una manifestació a Alaró per reivindicar la Via Verda entre Alaró i l’estació de tren de Consell, aprofitant la titularitat pública de l’antiga via ferroviària que va connectar ambdós llocs. A la manifestació hi varen assistir unes dues-centes persones. Jo, que som d’Alaró, vaig veure que molts, ben bé més de la meitat dels participants eren gent relativament o recentment nouvinguda, la majoria de parles germàniques. També vaig observar la gairebé nul·la presència de nins grans, adolescents o joves del poble, aquests sí, els qui hi assistiren, eren en la seva majoria nouvinguts o fills d’aquests. Així mateix, a diferència d’altres moltes, moltíssimes manifestacions a les que he hagut d’assistir (no per gust com diuen, creuen i pensen els massa nombrosos extremadretes d’arreu), especialment per temes mediambientals, l’expressió oral, de crit o cant de protesta varen ser tímids, gairebé inexistents. Va existir fa anys, a la mort del dictador Franco, reconeguem-lo, una esperança de canvi, va durar poc, tant com el lema que emprà un tal F. Gonzalex per accedir al poder. Però bé, no és analitzar aquestes coses del que vull parlar avui.

Com bé coneixem qui hem estat fills de republicans o ens hem implicat en la recuperació de la memòria històrica, la pau, la por, del franquisme encara dura, no només als cementiris i a més d’una vorera de camí o fons de pous, com podem comprovar aquests dies. La pau, la por, del franquisme va calar fondo en moltes consciències, en la transmissió intergeneracional i en la seva persistència després de la mort del colpista i dictador feixista.

No varen voler fer tant de mal, tant de mal, de bades. El feren ben a consciència, creguts això sí, que a Europa també guanyaria Hitler. El feixisme en sap fer molt de mal. La seva essència és aquesta, fer mal, a molts per afavorir interessos particulars de pocs. Mirau o tornau mirar el naixement del feixisme a la pel·lícula Novecento de Bertolucci, talment. Per cert, a sa Màquina d’Alaró, un dels més antics pubs de la part forana de Mallorca, sempre hi ha hagut el quadre de Novecento gràcies a en Jaume de can Garrit. Una abraçada Jaume, allà on siguis).

Tenc el record de fa anys d’una mare que quan la seva filla (amb un cert grau de discapacitat qui sap si adquirit) em feia preguntes sobre un tema relacionat amb l’ecologisme, la va fer callar de manera violenta i immediata amb “no has de voler saber tant!”. Si hagués acabada la frase amb “poqueta”, potser hagués sonat fins i tot estimulant a voler saber, però ni l’expressió de la cara ni el to, no deixava gaires dubtes: calla!.

El franquisme va basar la seva existència i persistència amb la por, por avalada i estimulada a nivell polític i internacional tant pels guanyadors, aliats i EUA, com pels perdedors de la segona guerra mundial, Espanya. Per tant, mala tela al teler per qui ho patírem i ho hem de seguir patint. Aquí, a la meva terra, a Mallorca on des del primer moment el colp d’estat el va guanyar el franquisme, existeix una por endèmica a intervenir públicament, políticament, democràticament en els afers públics. Quants d’exemples podríem posar d’històries reals de represàlies a famílies, als seus vells, nins i adolescents, perquè un dels seus membres lluità i morí per la república, la democràcia, els drets humans, sindicals i socials, per la llibertat? De què vivim, sinó?

A aquesta por se li ha d’afegir sens dubte la por a la que el capitalisme, sovint bon parent del feixisme, sotmet al divergent, la por a perdre la feina per exemple. Els hotelers en saben molt d’això, recordau quan va guanyar les eleccions en Matas? En canvi, s’ha de dir: els carrers de Palma, dels pobles de Mallorca, es varen omplir de manifestacions i crits contra el lingüicidi den Bauzà. Una lliçó de moviment transversal, valent, amb assumpció de pròpia consciència i dignitat, de llibertat... una escassa i rara flor romanial. Com va ser?

En “aquesta meva pobra, bruta, trista i dissortada...” existència pàtria, els exemples de silencis covards són la norma. És escàs, al contrari, un concepte moral, ètic, polític... d’obligació ciutadana (autèntica valentia aquí i ara) de participació democràtica a qualsevol àmbit i afer que ens afecti col·lectivament, sigui l’escola, centre de salut, espais públics o d’oci, àmbits esportius o de convivència dels nostres fills.... futurs ciutadans lliures.

Hi ha silencis eixordadors de gent amb bones qualitats intel·lectuals, de bon nivell cultural, també polític... que escriuen o participen de creacions artístiques o literàries, de conferències o activitats culturals diverses... Per a una gran majoria de població, la norma a seguir és el silenci i això afavoreix un paisatge on floreix amb facilitat la mentida i els seguidors de líders, explícits o no, feixistes.

Silencis còmplices, equidistàncies interessades, dubtes a conveniència, parlar d’amagat, no voler veure, col·locar-se al marge en qüestions que afavoreixen la injustícia en temes que siguin molt o poc importants, quotidians o excepcionals, és part d’aquesta pau, d’aquesta por, que de manera històrica i ancestral es condensa en la monstruositat anomenada feixisme. El contrari és tan simple i també tan ancestralment humà com defensar la pròpia dignitat que inclou la dels altres, però també l’entorn social, polític i natural. Hem de tornar a aprendre a cridar fort, no només en un partit de futbol.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan M. Gelabert, fa 5 mesos
Estam a la terra del "tanmateix"
Valoració:1menosmas
Per senzillament...., fa 5 mesos
Molt d´acord amb el que diu en Lillo.
En general els catalans hem d´aprendre a estar més al carrer reivindicant tots i cadascun dels nostres drets menystinguts o simplement redireccionats, perquè així, i només així ens podrem sentir veritablement persones. I qui pensi diferent, serà que és foraster no integrat, o que forma part dels repressors d´eÑe.
Valoració:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente