Des de fa un parell d'anys (no sabria dir si estricte o pagès, però ja tirant a pagès), tornen a proliferar etiquetes per parlar de diferents tonalitats de democràcia. Tot plegat em duu més aire de recessió, encara, que les maniobres que Vladimir Vladimiròvitx Putin ha organitzat a la vora d'Ucraïna per retornar-nos una vella coneguda olor de Guerra Freda. La recessió de sentir parlar de “democràcia orgànica” com un tipus de democràcia diferent del que es gasta a d'altres llocs. Com ha fet el camarada Hu referint-se a allò que la Xina està imposant a Hong Kong. Alliçonant els pèrfids capitalistes occidentals, el líder i gran timoner de l'Imperin Han ha amollat que allà entenen la democràcia d'una altra manera: i, encara hi ha afegit, es tracta d'un tipus de democràcia molt més efectiu que no el que es gasta, posem per cas, a Europa.
En relació a Europa, com que les etiquetes resulten tan senzilles de treure i posar, ara es parla sense embuts de “democràcies autoritàries”, quan es refereixen a llocs i a situacions en què els principis democràtics (almanco de la democràcia liberal, parlamentària i tot això) són sistemàticament vulnerats. Francament, no sé què deuen explicar, ara mateix, els professors d'Història o de Filosofia sobre què siga la democràcia als estudiants, enmig d'aquest garbuix en què fa la impressió que ningú no acaba d'aclarir-se.
Dins l'ABC democràtic hi ha dos elements que resulten fonamentals: la divisió de poders i el fet que la sobirania popular resideix en el Parlament. En relació a la primera, se suposa que els poders de l'Estat actuen d'acord cadascú amb les seues competències. I que cap poder no es dedica a envair l'espai que li pertoca a un altre. Per exemple, se suposa que la Justícia no es fica amb els parlaments, ni viceversa. Dit d'una altra manera, que, en un lloc on realment la democràcia funcioni, els jutges no posen ni lleven diputats. I molt menys una Junta Electoral, per molt Central que sigui.
I, anem a la segona qüestió: la dels Parlaments. Sobre la condició de parlamentari, últimament s'han donat alguns maldecaps a les més altes instàncies judicials europees. Per això existeix quelcom anomenat Doctrina Junqueras (a tot arreu se li diu així), emanada del Tribunal General de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg. I per això hi ha tres diputats al Parlament europeu que ho són sense haver hagut de prometre ni jurar la constitució del seu estat d'origen. Ni fer-hi cap altre tràmit. Perquè el Tribunal de Luxemburg va dir molt clar i llampant que un diputat electe ho és no perquè faci cap tràmit burocràtic posterior a l'elecció, sinó perquè la gent l'ha escollit a les urnes. Que per damunt de les urnes no hi ha res: tampoc els tribunals (ni de l'Estat membre ni del conjunt de la Unió Europea).
Seguint la doctrina del Tribunal General de la Unió Europea, els tribunals -per molt alts i suprems que fossin- no podien determinar que Carles Puigdemont no fos president de la Generalitat l'any 2018, quan va guanyar les eleccions, ni que Jordi Turull o Jordi Sànchez no poguessin ser diputats (i, per tant, presidents electes), ni que Quim Torra deixàs de ser diputat al Parlament de Catalunya (puix que la gent l'havia votat), ni que el diputat Rodríguez, de les Canàries, ho deixàs de ser del Congrés dels diputats espanyol, perquè hi havia accedit a través dels vots. Ni ara cap Junta Electoral, per molt central que siga, pot decidir que Pau Juvillà deixi de ser diputat al Parlament de Catalunya (per molts llacets que posàs a la seua finestra de la Paeria de Lleida, quan hi era regidor).
Si aquest principi és vulnerat, tota la resta hi va darrera. Tot s'escola per l'aigüera que aigua d'escuradures. Perquè un dels poders -el poder judicial- es troba en condicions d'intervenir directament sobre un altre (el legislatiu), de liquidar la sobirania popular del lloc on ha d'expressar-se (els Parlaments) i, sobretot, de posar-s'hi per sobre. I, quan els jutges estan per damunt de la sobirania popular expressada a les urnes, se li poden posar totes les etiquetes pal·liatives que es vulgui, però no som davant d'un sistema plenament democràtic. Diguin el que diguin els estàndards que es dediquen a mesurar-ho i a tranquil·litzar les consciències dels incauts o dels tecnòcrates. O dels simples ciutadans que van pel món amb un lliri a la mà.
Els atacs purs i durs a l'exercici dels drets democràtics solen basar-se en perversions del llenguatge que, d'altra banda, més o menys van funcionant. I que sovent fan perdre de vista qüestions tan absolutament elementals com la que va haver de posar, al principi d'aquesta legislatura europea, negre sobre blanc, el Tribunal de Luxemburg. Era de primer de pàrvuls de Democràcia. Però els del Tribunal Suprem espanyol no ho entenien. O el dia que s'estudiava havien fet salera.
