S’altre dia sentia a una entrevista com un escriptor nostrat feia servir la, un poc gastada ja, metàfora dels granots dins aigua. Sí, ja m’enteneu. Si poses granots dins una olla amb aigua i l’encalenteixes a poc a poc, s’anirà adaptant fins que no podrà sortir i morirà cuita. És curiós com aquesta imatge ens toca de prop i d’enfora tot alhora. Fins que hi vaig caure, «enganats com a caragols». Què ens passa amb els caragols? No els recordam, però els tenim sempre present. Ara, m’ha entrat una fam que m’alça.
Si ho pensau bé, són el menjar ideal. No s’han d’encalçar, no criden en bullir-los, no fan cara de pena i omplen que és un contento, que diria sa meva sogra. Ma mare, ens va ensenyar sa forma (per mi que ciutadana) d’enganar-los i no anava massa bé, es meu home sí que sap fer que siguin ben fàcils de treure. Enganats com a granots!
Si ho pensau bé, hi ha molts conceptes dels quals tenim un exemple ben nostre que no feim servir. Fa temps que, primer per burreria i després com a exercici, vaig començar a lletrejar amb topònims d’aquí. Be de Balears, ema de Mallorca, pe de Palma, i d’Inca, ge de…, ge de… moix em va sortir el primer cop. Mig de bromes, mig per la falta de costum. La funcionària a la qui li vaig dir, rigué un poc perquè no hi estava acostumada, un poc per s’acudit innocent. Galatzó, ge de Galatzó!
Després de tants d’anys i encara em ballen segons quines lletres (ena de… ena de…) encara que cada cop és més freqüent enviar la informació per escrit. El darrer pic, va ser perquè havíem de canviar de companyia asseguradora per telèfon. Amb una empresa española i vaig haver de lletrejar en español a la persona muy española que ens va atendre. «Eme de Mallorca, pe de Palma» i per assegurar-se ho va voler comprovar, «le repito: Eme de Madriz, pe de Pamplona. ¿Es correcto?», «Correcto sí, però más español» i es meu home em va renyar: «No punyis». Però que no érem espanyols? Doncs els nostres topònims també, o és que per segons quines coses sí, i per segons què no? Si som espanyols doncs no els importarà que xerri sa meva llengua i faci servir el meu territori com a referència. I si no ho som, doncs no els molestarà que parli pol·laco des de l’estranger.
Quina forma més beneita de passar s’horabaixa.
A d’Andratx, ema de Muro, a d’Artà, ena de… ena de… punyetes!
Aman Nòlem (ell/això)
