Redell quin any! Ja ho dèiem a final de l’any passat, el de la pandèmia: Pel 2020: que no torni!

Pareixia que aquest any, ni cap altre, no podia esser pitjor... que bastava no fer res (el que ens surt millor), per a què la cosa milloràs. Teníem les vacunes a punt: ja feia mesos que repicaven campanes als telenotícies. Hom donava a entendre que ens vaccinaríem tots –i totes? vaig un poc perdut amb això de duplicar el que ja s’entén–, i que la pandèmia passaria a la història, com les pestes del XIX, o les relativament controlades de les darreres dècades (SIDA, èbola...). T’ho penses, o t’ho pensaves, o te n’havies fet il·lusions, fins que va aparèixer la variant Òmicron, que ens torna a la casella de sortida. Fins i tot sortir de casa ja és ple d’incerteses.

Mal temps per a viatjar. N’han de tenir moltes ganes, si no són viatges per obligació. Ni si és per retrobament familiar l’angúnia no acaba de desaparèixer. El gran problema és que a les Illes no sabem fer res més, que viure del turisme, com més amuntegat millor. De fet a la darrera fase el negoci era això: turisme a l’engròs, de ramat, petat, tot inclòs, begut i a preu barat, d’això que no paga ni la infraestructura que requereix ni la destrossa ambiental que provoca. I com que les desgràcies no venen soles, a cada nova estadística es confirma que baixam posicions en PIB (amb una paraula, que ens empobrim), no diguem ja si ponderam el benestar –o malestar– social.

El Nadal ja no és el que era. Pot esser una percepció de memòria selectiva, però abans el Nadal almenys tapava les males notícies. Tothom estava embambat amb aquells anuncis de cava amb les estrelles de Hollywood amb aquells vestits, o el que fos allò que duien, de lluentons daurats; o aquells anuncis hipnotitzants de la loteria que omplien l’atmosfera d’il·lusió; els més granats recordaran aquell altre repicar de campana: “Queremos turrón, turrón, turrón...” Amén de l’esperat discurs nadalenc del rei de rondalla que ens havia duit la democràcia i ens havia “salvat” del cop d’estat de Tejero...

D’això darrer ja només en queden els tertulians espanyolistes animant el rei Trist per a què digui alguna cosa mínimament interessant per estalonar la monarquia, però no. “Todo el gozo en un pozo”, en bon mallorquí ‘la mort amb prebes’. Els nins ja estan farts de menjar dolç tot el dia i s’estimen més els pastissets del súper que el torró de sa padrina, suposant que queda alguna santa que, impertèrrita, encara fa torró artesanal. El cava i la loteria pot esser que encara aportin il·lusió a l’hora de brindar, però ja no poden tapar les males notícies.

En llenguatge actual hom diria que les clavegueres de l’estat han vingut per quedar-se, el problema és que hi ha estat sempre, la novetat és que ara se’n pot parlar, com de les amants del rei. L’eslògan de l’imperi espanyol hauria d’esser Dios-patria-rey-cloacas. El darrer esperpent del PSOE, “por España”, ha estat prohibir que es demani al senat d’on cobrava Bárbara Rey, la primera ex amant famosa del rei d’Abu Dhabi, quan ja s’ha publicat que el servei d’ “intel·ligència” espanyol tenia aquesta funció.

Els jutges espanyols incrementen el seu desprestigi. No volen saber qui era M. Rajoy de la llista de Bárcenas, després de tres condemnes al PP per la caixa B, ni qui cuinava a la Kitchen, s’estimen més encalçar Valtònics i acusar-los de terroristes, o catalans, o podemites per acusar-los del que sigui: qualsevol cosa per a què els votants dels fatxes pugui dir: “ho veus els de podemos també... tots són iguals”.

La dreta espanyola continua amb sa vocació neofeixista, les diferències entre ells són de Canamunts i Canavalls. A Casado se’l veu desnortat, víctima del seu personatge mal construït de fàbrica i havent de fer mans i mànigues, escaïnant que és de centre alhora que va a missa en honor a Franco. Mentre Ayuso no té aquest problema ni, aparentment, cap altre: “Si te dicen fascista es que estás en el lado bueno de la historia” va aclarir. Els fatxes li riuen això i la resta de collonades. Qualsevol beneitura que digui o faci és notícia i encara la voten. Per als madrilenys és “La Deseada”. Falta saber si a la perifèria també la troben tan graciosa, o només ridícula. A Catalunya el que més se li assembla és l’Álvarez de Toledo i ja va obtenir els resultats electorals més patètics que hom pugi recordar.

Així a l’esquerra espanyolista li basta fer el colló, o directament no fer res (el que els surt més a compte) per ocupar el famós espai de centre. Darrera la roca i fer com qui posa pau entre ‘els extrems’ és on s’hi està més bé, i si no que ho demanin als de Unió Mallorquina que no varen poder enxampar (a ‘Sant Borràs’ el podríem fer patró “det sentro”).

A Catalunya res de nou. La independència no avança gens, però l’espanyolisme tampoc, i gairebé només li queda la calúmnia i manipular els nins per a fer rebentar l’escola en català. Justament aquesta setmana s’ha aclarit que el cas de Sant Andreu de la Barca era una calúmnia de manual, provocada per un regidor de Ciudadanos i continuada pels amics de les clavegueres.

I d’això... El rei d’Abu Dhabi no ha pogut complir amb el “Vuelve, a casa vuelve...”, els empresaris més famosos continuen essent els més burlen la llei: Cursac, Khünn, Grande... Igual que l’any passat.

Ja m’ho deia mon pare: Quan te penses que hem tocat fons, ve un imbècil a fer clot.