algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín:
17°

Misticisme

Tinc una amiga, lletraferida com jo, que d’ençà que ens coneguérem ja fa un bon grapat d’anys, no ha fes més que elogiar la meva autoria teatral. L’estimo. Tots estimem aquells que ens admiren. Aquesta gran amiga, ella, abans que jo ho fes, ja escrivia teatre. El teatre era el seu gènere literari preferit. Vaig tenir molta sort de conèixer-la. Ens va presentar un bon amic de tots dos, Enric Cervera, també un malalt de teatre com nosaltres. Gràcies, Enric. Aquesta amiga es deia i es diu Rosa Victòria Gras i Perfontan, però el seu nom de ploma és Victòria Gras. I el d’amistat, Victòria a seques.

Sovint penso, i dic i escric, que els homes i les dones, en el fons, en aquesta vida, només tenim un objectiu: la felicitat personal. Passar-nos-ho bé. Gaudir de viure. Per això fem allò que més ens agrada fer. Llegim, escrivim, tenim amics, ens aferrem a les coses i a les persones que ens fan la vida agradable. Aquest és el secret i el sentit d’estar-nos una temporada més o menys llarga a la Terra. Na Victòria Gras és una dona molt moderna, i ho ha estat sempre. És una joveneta que aviat complirà 90 anys. Després de tota una vida activa en el camp real i en el de la ficció, després de llicenciar-se en Filologia, d’aprendre llengües clàssiques i actuals, després d’haver impartit, durant molts anys, classes de Dicció a l’Institut del Teatre de Barcelona, després d’haver escrit narrativa, poesia i teatre fins el dia d’avui, ara, per fi, li publiquen les seves obres completes. Era ben hora! El primer volum ja és a les llibreries, i el segon és la impremta. Aquesta Doctora en Filologia Catalana mai no ha deixat de llegir: en francès, en anglès, en italià, en romanès, etcètera. Sap llatí, grec, pali i sànscrit. I català, la llengua que venera i estima, la seva, la pròpia dels Països Catalans, la que sempre ha fet servir per parlar, per conviure, per escriure, per saludar i per felicitar aniversaris i onomàstiques. És la dona més bella de Catalunya, republicana, activista cultural, independentista, humanista, feminista, creativa, revolucionària i, com diem a Mallorca, una mica remolesta i molt resolta i atxerevida. Un geni català universal femení. Una gènia.

Avui en faig l’elogi disbauxat, d’ella, perquè també ella és, com jo mateix, hiperbòlica i eixelebrada, immensa i, així i tot, contundent i precisa. Na Victòria va fer que jo tornés a creure en el meu talent literari, lúdic i creatiu. Juganer. Aquesta fe personal és més valuosa que la que puguem tenir en les pitonisses i els homes del temps. Ni tot l’or del món es pot comparar amb la fe en un mateix.

Doncs, bé, l’altra dia na Victòria va dir de mi que jo era un místic. No se m’hauria ocorregut mai a mi. Un místic! Va llegir uns fragments meus que jo li havia enviat, escrits abans de la pandèmia, on jo reflexionava sobre la condició humana en general. Ho feia de la forma més literària i poètica de que vaig ser capaç. Tot era ficció, però d’aquesta ficció realista, intensa, capaç de convèncer el lector de la seva absoluta veritat. El protagonista de la meva ficció assagística era un home de mitjana edat que es trobava cada dia amb Jesús de Natzaret a l’explanada del Park Güell de Barcelona, i xerraven de tot el diví i l’humà. També compareixien a la plaça de la Naturalesa, de tant en tant, els fantasmes d’Antoni Gaudí, de Francesc Pujols, de Joan Miró i d’altres. “No sabia que fossis un místic”, em va escriure de seguida na Victòria. Jo tampoc, li vaig contestar.

Tot plegat va fer que m’interessés una breu temporada pels místics i pel misticisme. Vaig arribar a la conclusió de que, d’una manera o d’altra, tots els humans ho som, de místics, malgrat no sempre en siguem conscients. Grans escriptors i grans escriptores han estat grans personatges místics de la història universal. Sant Simeó l’estilita no va escriure cap llibre que se sàpiga, però n’ha inspirat uns quants, de la mateixa manera que ha inspirat alguns documentals i una pel·lícula de Buñuel molt irreverent i surrealista que es troba entre les millors del gènere. Va viure en solitari dalt d’una columna en ple desert sense baixar mai a terra, en companyia dels ocells que anaven a visitar-lo. No pot ser que jo sigui un místic, em vaig dir. D’altres, més terrestres, com Sant Joan de la Creu o Santa Teresa del Nen Jesús ja em semblen més propers.

L’any 2006 vaig guanyar el premi Ciutat de Blanes de Teatre amb el monòleg “Irène Némirovsky”. A l’hora de publicar-lo, l’editorial em va demanar un pròleg. Qui millor que na Victòria Gras per escriure un comentari encomiable sobre el meu text teatral? M’ho va suggerir Enric Cervera, com ja he dit, i així va ser com na Victòria i jo ens coneguérem. Li ho vaig demanar i ella no m’ho va negar, tot el contrari. Va llegir el meu monòleg i, amb uns pocs dies, vaig tenir el millor pròleg que sobre un autor de teatre s’ha escrit mai. Moltes gràcies, Victòria! Qui vulgui conèixer les meves passes d’escriptor i d’autor teatral, el meu estil literari, la meva entrega al món de la creació, fins i tot la meva persona, que faci el favor de llegir aquest pròleg on se’m considera, per sobre de qualsevol qualificació, un “autor diferent” de tots els altres, el més gran elogi que jo he rebut mai! Diu que la meva obra, tant narrativa, com teatral o aforística, de pensament, és “digne de ser coneguda en tot el món, com ho son les obres de Bekett o de Kafka...” Com podré agrair mai tanta generositat i tant enaltiment: tanta glorificació? Cita com a creacions pròximes a les meves Alícia al país de les meravelles, de Lewis Carroll, els Exercicis d’estil, de Quenau, i els films dels germans Marx i els de Woody Allen!!! Afegeix que els meus textos li semblen sortits de l’astorament davant la vida, davant la realitat i davant la ficció i, fins i tot, s’atreveix crear per mi un adverbi sobre la meva escriptura: “emmeravellament”. Això sí que és misticisme d’alta volada. Si no estic sempre alegre, després d’aquests elogis immerescuts a la meva obra, és per fer-m’ho mirar i enviar-ho tot en orris. Amics així se’n troben pocs a la vida. Quan algú li feia un gran favor a Blai Bonet, un favor inesperat i pot ser no del tot merescut, deia: Així paga la pena tenir amics!

Per això són els amics, les amigues, perquè ens estimin i parlin bé de nosaltres. Per tot plegat, jo hauré de tornar a parlar un altre dia, molt i bé, de l’obra i la persona de na Victòria Gras.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan Capó, fa dervers d'un any

Quin gran programa era Català amb Nosaltres, pel circuit català de TVE el 1977.

Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente