cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 19°
20°

El llarg camí del menorquinisme polític

En Nel Martí ens ha regalat un assaig sobre Menorca entesa, no només com una illa, sinó com un subjecte polític. Al llarg de les seves pàgines ens fa un recull detallat de l’evolució del pensament menorquinista, i ho acompanya, amb fragments de textos originals, que il·lustren com ha anat evolucionant aquest pensament.

Ens parla del somni menorquinista com un anhel de sobirania —la capacitat de poder decidir el nostre futur— i és un text més que necessari en els moments actuals que vivim, en què es vol implantar el pensament únic, sense derivades, on se’ns qüestiona absolutament per tot.

No és la primera vegada que en Nel Martí desenvolupa el pensament menorquinista. Fa uns anys va publicar La nació dels menorquins, en el qual descrivia que aquesta nació ha de ser l’expressió d’un projecte i d’una voluntat de la gent.

Però les illes tenim una característica geogràfica que ens determina: la mar que ens envolta. Tal i com diu, la illaïtat ha tingut un pes específic en la definició del menorquinisme polític. Aquest condicionament geogràfic influeix, també, en la relació amb les altres illes de l’arxipèlag i els riscos que ens suposen la balearitació. Es fa difícil pensar en el concepte Illes Balears quan cada illa té les seves pròpies característiques i idiosincràsia.

La seva lectura requereix temps perquè ens condueix pel laberint de la història des del segle XIX fins l’època actual, i ens fa reflexionar sobre com ha anat evolucionant el menorquinisme polític, amb un denominador comú: què ha de ser Menorca i com ha de ser la configuració político-administrativa de les illes com a ens comú.

I Menorca ha de ser allò que el seu poble decideixi, sobiranament, amb unes bases democràtiques clares, amb una defensa diàfana dels drets humans universals. La base d’una societat més justa, més igualitària, gens excloent. Però hi ha una cosa ben clara: aquesta lluita no és gens fàcil. Ens topam amb diferents centralismes que volen decidir per nosaltres. Les reivindicacions de representació i model propi continuen vigents. I m’atrevesc a afirmar, més vigents que mai.

Per açò deia al començament que és un llibre necessari, perquè ens ajuda a ampliar la nostra mirada, perquè ens fa veure la llarga trajectòria del menorquinisme polític, dels seus profunds debats des de diferents vessants polítiques. Perquè som una illa amb anhels evidents i clars, i només quan coneixes la teva terra, la pots estimar i defensar. Açò és el menorquinisme: una estima total i una creença profunda que Menorca ha de ser tot allò que el seu poble decideixi. Sobirana i radicalment democràtica.

I tal i com expressa el seu títol, tenim somnis. I els volem fer realitat.

La presentació es farà aquest dissabte, 18 de desembre, a les 12h, a Can Alcover.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Biel, fa 5 mesos

"1923: La nostra parla
La nostra parla era una societat presidida pel maonès Joan Mir i Mir, el qual havia escrit el 1917: "Per part meva, crec necessari dir-vos en primer lloc que estic del tot conforme que la nostra parla no és més que una petita variació de la llengua catalana, i em pens que tots arribarem a comprendre que som catalans [...].



Catalans som i en bon català acabaran per escriure tots aquells que vulguin fer-ho així com toca". El desafiament no seria fàcil i sorgirien polèmiques per part d'aquells que defensaven el castellà. Però Joan Mir i Mir tenia les coses ben clares."



(Miquel Ferrà i Martorell, dBalears, 8-2-2012)



Joan Mir i Mir devia tenir el mateix o similar sentiment nacional que Ramon Llull, Anselm Turmeda, Vicenç Ferrer, Ferran Valentí, Jaume Cadell, Calixt III, Marià Aguiló, Felip Curtoys i Valls, Josep Lluís Pons i Gallarza, Jeroni Rosselló, Josep Tarongí, Benvingut Oliver i Esteller, Josep Miquel Guàrdia, Ramon Picó i Campamar, Lluís Martí, Antoni Vicens Santandreu, Joan Torrandell, Nicolau Primitiu Gómez Serrano, Estanislau Aguiló, Miquel Duran, Miquel Costa i Llobera, Joan Estelrich, Eduard Martínez Ferrando, Antoni Maria Alcover, Pere Oliver i Domenge, Llorenç Riber, Miquel Ferrà, Antoni Salvà, Joan Pons i Marquès, Isidor Macabich, Francesc de B. Moll, Marià Villangómez, Gabriel Alomar, Alexandre Jaume, Francesc de S. Aguiló, Pere Ballester, Tudurí Garcia, Joan Timoner i Petrus "Menorquit", Víctor Major, Emili Gómez Nadal, Carles Salvador, Pere Capellà, Joan Fuster, Llorenç Planes, Gregori Mir, Blai Bonet, Josep Maria Llompart, Nadal Batle, Miquel Bauçà, Baltasar Porcel, Josep Guia, Joan Guasp, Miquel Barceló, Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo", Biel Majoral, Gonçal Castelló, Gabriel Bibiloni, Bernat Joan, Pau Cateura, Antoni Mas i Forners, Joan Lladonet, Jordi Caldentey, Maria Antònia Font, Jaume Sastre, etc.

Valoració:1menosmas
Per transcriptor ||*||, fa 5 mesos

Blai Bonet, el fons del mar" entrevista de Jordi Coca, Serra d'or, gener 1981



Per anar bé necessitaríem un sol president de la Generalitat per a tot el País Català; perquè tampoc no cal dir Països Catalans. No. País Català i prou. I un sol president. Un president per al País Català. El President de la Generalitat hauria de ser-ho del Principat, de les Illes i del País Valencià. Això de les autonomies ho espatlla tot. És com el conte de la vella per no arribar-ho a tenir mai. Et fan transferències de vint-i-cinc cèntims amb dues dècimes i s'obliden de la geografia, el llenguatge i el tarannà, que són realitats històriques com una catedral.



http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/bonet-blai/paraula.htm

Valoració:-1menosmas
Per transcriptor ||*||, fa 5 mesos

Paraules de l'escriptor de Consell Joan Guasp en un fragment del parlament que va fer a la nit de les revistes en català (Barcelona, març 2013) i reproduïdes a la pàg. 20 del núm. 232 de la revista "El Mirall" (maig-juny 2013):



"[...] nosaltres, des de les Illes, pensem en la Nació com una unió dels mal anomenats Països Catalans. Això de Països Catalans i de Catalunya, expressat com s'entén ara, no és del tot exacte. Hem de parlar només de Catalunya, però no com el Principat tot sol, sinó que formem Catalunya el Principat, [...], les Illes i el País Valencià. I altres petits territoris [...]. Jo que sóc de la zona del Raiguer, al centre de Mallorca, sóc tan català com els que han nascut a les comarques del País Valencià, la comarca d'Osona o de l'Empordà o qualsevol altra. Tant com un senyor nascut a Sant Just Desvern o a les rondes de Sant Antoni o de Sant Pere. [...]"

Valoració:-1menosmas
Per transcriptor ||*||, fa 5 mesos

"Cal situar-nos en el calendari a l’entorn previ al llibre de Benvingut Oliver. Com a primer punt clau de referència, cal relatar que la primera meitat del segle XIX, La Renaixença va activar la represa de la llengua i de la cultura catalana i, amb elles, l’assumpció de pertinença a la nació catalana. Cal tenir en compte que el gentilici catalans, habitual als regnes de Mallorca i de València durant els segles XIII, XIV i XV (vg. al final ANNEX 1) i, amb menys mesura el XVI i XVII, s’havia vist gairebé arraconat el s. XVIII fora del Principat a partir dels Decrets de Nova Planta. Un segle després, sobretot a partir de La Renaixença (1833), la catalanitat reviu i el gentilici es recobra i s’usa amb gran normalitat i naturalitat al llarg de la segona meitat del segle XIX a les Illes Balears i Pitiüses."



http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=258699

Valoració:-1menosmas
Per transcriptor ||*||, fa 5 mesos

«Si no fóssim un poble mateix amb Catalunya, si no estiguéssim lligats per un doble vincle de germanor i d'història, ho hauríem de voler ser. Però és que per molt que facem tanmateix ho som catalans. Com un qui negàs son pare, el delataria la fesomia que no es pot mudar fàcilment». Llorenç Riber (1909)
http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=258699

Valoració:-1menosmas
Per transcriptor ||*||, fa 5 mesos

"Els anys de la República van estar marcats, a Felanitx, per la forta personalitat de Pere Oliver Domenge, mallorquí de nació catalana, [...], independentista, militant de l’Esquerra Republicana Balear. I un gran alcalde. El 1908 l’apotecari Barceló just tenia vint-i-dos anys quan va publicar, al setmanari El Felanigense, això: “Sa olvidat [...] de que nostros avantpassats al peu dels documents oficials y seguit á la firma, posaven les següents paraules, Catalá de Mallorques, y dich que sa n’ha olvidat, perque de lo contrari no afirmaria qu’els mallorquins no som catalans, afirmació tant absurda com si jo ara digués qu’els mallorquins no som llatins.”




Però el text més conegut de Pere Oliver sobre la qüestió nacional és la conferència que pronuncià el 1916 en el Casal Catalanista de Sants ‘els Segadors’, publicada anys després amb el títol La catalanitat de les Mallorques. En aquella ocasió l’apotecari felanitxer apostrofà els catalans del Principat amb les paraules següents: “Catalans conscients, oïu-me: les Mallorques són catalanes. Per amor a la veritat, per deler de justícia, per la fretura d’alliberació que havem, ens cal reintegrar, incorporar al llinatge de Catalunya, a la pròpia valor social, les xamoses Balears, les illes volgudes, que no són ni poden ésser colònies ni possessió d’altres pobles, car són la pròpia substància, la pròpia sang, de la Catalunya malaurada, de la Catalunya triomfadora.”



http://joancalsapeu.wordpress.com/2011/04/14/el-felanitx-republica-de-pere-oliver-domenge/

Valoració:-1menosmas
Per transcriptor ||*||, fa 5 mesos

El gener de 1928 apareix a Mallorca LA NOSTRA TERRA, una magnífica revista mensual d’Art, Literatura i Ciència que es publicarà fins a l’aixecament feixista-militar de juliol de 1936. En els editorials teoritza i propugna la reconstrucció nacional a partir de la llengua, la cultura i els eixos identitaris de la personalitat col·lectiva del conjunt de la nació. La revista comptava amb col·laboradors destacats d’arreu de Catalunya (Amades, Carner, Chabàs, Coromines, Fabra, Macabich, Martínez Ferrando, Maseras, Moll, Saltor, Soldevila, Villangómez…). En les seves quatre mil cinc-centes pàgines, no apareix l’expressió Països Catalans i, en canvi, és habitual la denominació Catalunya Gran i molt freqüent el gentilici catalans aplicat als mallorquins i als valencians. Els editorials i els nombrosos articles referits a la qüestió nacional catalana, són una font imprescindible de referència.
http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=258699

Valoració:-1menosmas
Per transcriptor ||*||, fa 5 mesos

«Seria profitós que ens posàssim d’acord per cercar un apropament vers aquells sectors que aspiren al reconeixement de la nacionalitat catalana a la que nosaltres pertanyem d’ençà que Menorca fou conquerida pels catalans». Tudurí Garcia (març de 1931)
http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=258699

Valoració:0menosmas
Per transcriptor ||*||, fa 5 mesos

«Menorca és catalana, genuïnament catalana (…) [i cal] enfeinar-nos en la tasca, àrdua és ver, però també bella i justa de la catalanització radical de la nostra illa. (…) Advinguda la República, que no pot ésser altra que federativa, ens cal tombar els ulls vers la història i regenerar-nos com a poble lliure. (…) Res d’Estat Balear, res de provincianisme. Volem ser catalans, tot essent menorquins, com en són els empordanesos, els rossellonesos, els mallorquins mateixos. (…) Si Menorca és una regió catalana ha de seguir una política catalana.» Joan Timoner i Petrus, Menorquit (1931)
http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=258699

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente