En Nel Martí ens ha regalat un assaig sobre Menorca entesa, no només com una illa, sinó com un subjecte polític. Al llarg de les seves pàgines ens fa un recull detallat de l’evolució del pensament menorquinista, i ho acompanya, amb fragments de textos originals, que il·lustren com ha anat evolucionant aquest pensament.
Ens parla del somni menorquinista com un anhel de sobirania —la capacitat de poder decidir el nostre futur— i és un text més que necessari en els moments actuals que vivim, en què es vol implantar el pensament únic, sense derivades, on se’ns qüestiona absolutament per tot.
No és la primera vegada que en Nel Martí desenvolupa el pensament menorquinista. Fa uns anys va publicar La nació dels menorquins, en el qual descrivia que aquesta nació ha de ser l’expressió d’un projecte i d’una voluntat de la gent.
Però les illes tenim una característica geogràfica que ens determina: la mar que ens envolta. Tal i com diu, la illaïtat ha tingut un pes específic en la definició del menorquinisme polític. Aquest condicionament geogràfic influeix, també, en la relació amb les altres illes de l’arxipèlag i els riscos que ens suposen la balearitació. Es fa difícil pensar en el concepte Illes Balears quan cada illa té les seves pròpies característiques i idiosincràsia.
La seva lectura requereix temps perquè ens condueix pel laberint de la història des del segle XIX fins l’època actual, i ens fa reflexionar sobre com ha anat evolucionant el menorquinisme polític, amb un denominador comú: què ha de ser Menorca i com ha de ser la configuració político-administrativa de les illes com a ens comú.
I Menorca ha de ser allò que el seu poble decideixi, sobiranament, amb unes bases democràtiques clares, amb una defensa diàfana dels drets humans universals. La base d’una societat més justa, més igualitària, gens excloent. Però hi ha una cosa ben clara: aquesta lluita no és gens fàcil. Ens topam amb diferents centralismes que volen decidir per nosaltres. Les reivindicacions de representació i model propi continuen vigents. I m’atrevesc a afirmar, més vigents que mai.
Per açò deia al començament que és un llibre necessari, perquè ens ajuda a ampliar la nostra mirada, perquè ens fa veure la llarga trajectòria del menorquinisme polític, dels seus profunds debats des de diferents vessants polítiques. Perquè som una illa amb anhels evidents i clars, i només quan coneixes la teva terra, la pots estimar i defensar. Açò és el menorquinisme: una estima total i una creença profunda que Menorca ha de ser tot allò que el seu poble decideixi. Sobirana i radicalment democràtica.
I tal i com expressa el seu títol, tenim somnis. I els volem fer realitat.
La presentació es farà aquest dissabte, 18 de desembre, a les 12h, a Can Alcover.
"1923: La nostra parla
La nostra parla era una societat presidida pel maonès Joan Mir i Mir, el qual havia escrit el 1917: "Per part meva, crec necessari dir-vos en primer lloc que estic del tot conforme que la nostra parla no és més que una petita variació de la llengua catalana, i em pens que tots arribarem a comprendre que som catalans [...].
Catalans som i en bon català acabaran per escriure tots aquells que vulguin fer-ho així com toca". El desafiament no seria fàcil i sorgirien polèmiques per part d'aquells que defensaven el castellà. Però Joan Mir i Mir tenia les coses ben clares."
(Miquel Ferrà i Martorell, dBalears, 8-2-2012)
Joan Mir i Mir devia tenir el mateix o similar sentiment nacional que Ramon Llull, Anselm Turmeda, Vicenç Ferrer, Ferran Valentí, Jaume Cadell, Calixt III, Marià Aguiló, Felip Curtoys i Valls, Josep Lluís Pons i Gallarza, Jeroni Rosselló, Josep Tarongí, Benvingut Oliver i Esteller, Josep Miquel Guàrdia, Ramon Picó i Campamar, Lluís Martí, Antoni Vicens Santandreu, Joan Torrandell, Nicolau Primitiu Gómez Serrano, Estanislau Aguiló, Miquel Duran, Miquel Costa i Llobera, Joan Estelrich, Eduard Martínez Ferrando, Antoni Maria Alcover, Pere Oliver i Domenge, Llorenç Riber, Miquel Ferrà, Antoni Salvà, Joan Pons i Marquès, Isidor Macabich, Francesc de B. Moll, Marià Villangómez, Gabriel Alomar, Alexandre Jaume, Francesc de S. Aguiló, Pere Ballester, Tudurí Garcia, Joan Timoner i Petrus "Menorquit", Víctor Major, Emili Gómez Nadal, Carles Salvador, Pere Capellà, Joan Fuster, Llorenç Planes, Gregori Mir, Blai Bonet, Josep Maria Llompart, Nadal Batle, Miquel Bauçà, Baltasar Porcel, Josep Guia, Joan Guasp, Miquel Barceló, Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo", Biel Majoral, Gonçal Castelló, Gabriel Bibiloni, Bernat Joan, Pau Cateura, Antoni Mas i Forners, Joan Lladonet, Jordi Caldentey, Maria Antònia Font, Jaume Sastre, etc.