Així com segles enrere l’Església establia en el calendari les ‘festes de precepte’, o ‘festes de guardar’, com Nadal o Pasqua, ben igual, ara, els estats nació, imposen les seves: el 14 de juliol la “Fête Nationale” o el 8 de maig, dia de “la Victoire” a l’estat francès; el dia de “la Raza” el 12 d’octubre o el “dia de la Constitución”, que és avui, quan escric aquestes línies, a l’estat espanyol. De la mateixa manera, així com el símbol sagrat era la creu, ara ho són les banderes nacionals dels estats. Així com era pecat mortal que ens menava directes a l’infern no creure en Déu, ara el pecat mortal és no identificar-se amb el sentiment de pertinença nacionalista sagrat i obligatori a l’estat-nació. I així com eren sagrats els Deu Manaments, ara ho són les constitucions.

En aquest estat que tenim (o, més ben dit, que ens té), la Constitució que avui és festa de guardar la redactaren, per cert amb els militars franquistes dient-hi la seva, i la feren votar a la gent de manera que triàs allò o continuar amb el franquisme sense desfressar. Així és que la immensa majoria de la gent avui major d’edat no la va votar perquè, o no en tenia l’edat o, senzillament, encara no era nada.

Així i tot, ens han inculcat que aquella norma ‘sagrada’ és intocable i ha de perdurar així pels segles dels segles, llevat que unes majories al Congrés espanyol pràcticament impossibles la volguessen retocar. Però alerta!: l’agost del 2011, per imperatiu de l’Europa banquera, tanmateix la reformaren amb quatre grapades, sense debat públic i sense el preceptiu referèndum que ella mateixa diu que toquen fer en haver-hi reforma tan sols que ho demani un 10% de diputats o de senadors perquè el pagament del deute passàs davant les proteccions socials en els pressuposts anuals de l’Estat.

Tanmateix, així com l’Estat la fa servir d’excusa i de tapadora per a perseguir de manera inquisitorial els dissidents pacífics i democràtics que gosen obeir el mandat popular d’exercir el Dret d’Autodeterminació, que és un principi fonamental dels Drets Humans que estableix ben clar la Carta de les Nacions Unides, resulta que el mateix estat, amagat darrere qualsevol govern espanyol de torn, de l’any 2000 ençà, desplega un autèntic programa de buidatge de poder polític de les autonomies, que també figuren a la ‘Constitución’. Com quedam?: La ‘Constitución’ és sagrada de dalt a baix o només ho és per a segons què?

També fixa la separació dels poders legislatiu, executiu i judicial. Idò, de l’octubre del 2017 ençà, veim com el poder judicial fa d’autèntic poder polític amb la caça de bruixes que du a terme contra els dissidents pacífics i democràtics catalans, una caça de bruixes que tanmateix fracassa quan arriba a la Justícia europea.

També declara, la ‘Constitución’, que “las demàs lenguas españolas són un patrimonio que será objeto de especial respecto y protección”. I què fan ara? Acabussen els jutges del Règim contra l’escola en català. Encara si un digués ‘és que allà on hi ha dues llengües oficials, volen igualar pertot arreu l’ús de totes dues’, encara tendria un cert sentit. Però no: només els pica dur “bilingüismo” en els pocs àmbits on s’hi és restablert (sovint només en teoria) l’ús de la llengua oficial no castellana. En canvi, allà on se mantén la imposició absoluta del castellà, ja els va bé que s’hi perpetuï el monolongüisme. Per què no s’autoimposa la justícia espanyola una quota d’un 25% de judicis en català allà on és oficial, així com ara vol imposar un 25% d’espanyol a les escoles del Principat? On és la “igualdat de todos los espanyoles”, que en teoria consagra la ‘Constitución’?

Això mateix ens podem demanar amb el “derecho a la vivienda”: que ho demanin als joves que s’han d’hipotecar de per vida per un simple pisutxo de 40 metres quadrats. O amb el dret de reunió, de manifestació i amb la llibertat d’expressió, que també defensa la ‘Constitución’: que ho demanin a en Valtònyc o als 14 artistes empresonats a l’estat espanyol, que, segons l’ONG internacional Freemuse, que defensa el dret a la lliure expressió artística, fan Espanya campiona del món en artistes empresonats, seguida de l’Iran amb 13, Turquia amb 9 i Birmània amb 8.

Així és que avui, més que festa, podem fer feina: molta de feina en exigir que despleguin, que afluixin el parell de pams de corda que en teoria ens concediren l’any 78 per mantenir-nos a l’estaca. O bé podem fer una feina molt més profitosa, que és posar fil a l’agulla per una Constitució d’una Mallorca lliure.