algo de nubes
  • Màx: 13°
  • Mín:

Invasores

Fa molts d’anys, el 1977 concretament, vàrem mantenir una certa polèmica mitjançant 'cartes al director' (que m’estim més no transcriure) amb un pseudònim que signava 'Llamas' i el meu amic i jo amb el nostre nom complet. La cosa anava sobre les llavores, famoses i odiades 'alimañas', mamífers depredadors de fauna salvatge i entesos com a competidors dels caçadors.

Nosaltres defensàvem el mart, la geneta i el mostel com a elements propis i necessaris de l’ecosistema salvatge de les muntanyes de Mallorca. Ja he dit que m’estim més no transcriure ni l’opinió de l’un, ni dels altres, per vergonya pròpia i aliena (aleshores per posar al cas tot, ho escrivírem en castellà, a mi que vaig aprovar batxillerat i cou, mai se’m va permetre fer-ho amb la meva llengua, i molt menys poder accedir a estudiar-la) i a més tampoc ara defensaria els meus arguments d’aleshores.

Com a fil del que estic explicant, més o menys deu anys després d’aquesta polèmica, caminant pel bell terme de Sant Llorenç des Cardessar, vaig topar amb una esponerosa figuera amb figura que representava l’antònim del que podria ser un arbre de Nadal engalanat. De les seves branques sense fulles hi penjaven literalment, pel coll o la panxa, moixos, marts, genetes, òlibes, eriçons...

Arrel de la impressió que em causà aquella troballa, vaig escriure un article (que m’agradaria un dia poder recuperar) a la revista El Mirall. Com que vaig dur a terme una certa investigació d’aquells fets, amb testimonis (que ara sí l’opinió dels quals no vull transcriure per no ferir ben de veres sensibilitats) que em varen dur a creure i pensar que tal nivell d’ignorància i crueltat només es podien entendre amb el franquisme de teló de fons, de fons molt fondo i molt negre.

Sigui com sigui, el mart, la geneta, el mostel, les serps d’aigua i garriga... són animals que avui qui té la sort d’observar-los, viu una impressió amb una emoció particular, gairebé màgica. Al menys a mi encara ara em passa. Però aquestes espècies en concret que pensam pròpies de la nostra fauna autòctona, en realitat no ho són. Foren, són, invasores.

Encara que em manquin dades de l’historiador que no som, puc calcular que com a molt deu fer entre dos i tres mil anys que varen arribar gràcies a l’ocupació, invasió, humana de l’illa. També les cabres o els moixos.

I encara que tampoc sigui biòleg, puc creure i pensar i pensar i creure que aquest temps, tempus, en termes biològics no són res, amb més raó si parlam d’unes illes de les dimensions de les nostres.

Espècies endèmiques com el Myotragus o una mena de rata cellarda endèmica, varen sucumbir a l’arribada de l’Homo sapiens i les espècies que l’acompanyaven. Les serps encara ara posen en escac als ferrerets, Alytes muletensis.

A Eivissa, com a altres illes del nostre arxipèlag, hi viu encara, una sargantana endèmica Podarcis pityusensis , aquesta però amb immediat perill d’extinció a causa de l’arribada de noves espècies de serps. Altres invasores famoses recents són la Paysandichia archon, una bella papallona que afecta el garballó (única palmera nadiua europea) o la Cydalima perspectalis al boix (Buxus baleàrica). Sense anomenar-ne d’altres, també de flora. Val a dir que no s’ha de subestimar la resistència o resiliència que arriba a mostrar el propi ecosistema per neutralitzar les conseqüències d’aquesta invasió.

Hi ha espècies invasores com la cabra fora de control ramader que, a pesar dels seus efectes devastadors, gaudeixen d’una benvolença per part de caçadors i clientelisme endèmic del Consell de Mallorca o directament un 'negacionisme' del mal per part d’autoritats polítiques i científiques responsables directes de la seva plàcida presència invasora a les nostres muntanyes.

Fa poc un jove definia per twitter l’alzinar de Mallorca com un desert, li vaig comentar que això era perquè només havia conegut alzinars poblats de cabres. Ja he comentat en altres articles que durant el segle passat, l’abandonament de la pagesia i pastors de muntanya provocaren un descontrol i augment demogràfic de la seva població. Puc posar messions que de sa Dragonera a Formentor ningú pot fer un ram de cirerer de betlem (Ruscus aculeatus) a no ser que el trobi confinat del barram de les cabres, i això tan val per aquesta espècie com per altres com les mateixes alzines, arboceres, siguin de tanyada o de llavors de menys de vint i cinc anys. El que cal és deixar de negar, no voler veure o afavorir el problema i encarar-lo com el que és: un problema d’una espècie invasora de procedència domèstica i ramadera descontrolada com mai abans a la història antropològica de les Illes Balears i Pitiüses.

La il·lustració, de n’Aina Bonner, és del llibre ben recomanable de tornar editar i llegir, 'Els mamífers de les Balears' de Josep Antoni Alcover. Ed. Moll. Palma 1979.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.