L'aparició per sorpresa de l'expresident Pujol a un acte sobre el finançament de Catalunya organitzat pel diari Ara, que va aplegar a tres exconsellers d'economia i a l'actual responsable de la conselleria, ha dut, no només a parlar per enèsima vegada de la reiterada qüestió, sinó a tornar a visualitzar el paper actual de l'expresident al si de la societat catalana. Des de la quarta filera, dempeus als seus noranta-un anys, l'aspecte propi de l'edat i demanant perdó pels deu minuts que va necessitar per a explicar-se, hom podia preguntar-se si és normal aquesta imatge en algú que ha tingut un paper fonamental en la política del país i, sobre el qual, la justícia no s'ha pronunciat encara. Si a més, comparem la seva situació amb la dels expresidents González o Aznar, doncs la cosa grinyola amb força.

Pujol, com és sabut, es va autoimposar un silenci absolut amb relació a tota classe d'intervencions i aparicions públiques des de la seva confessió del 2014. Posteriorment, va renunciar a tots els seus privilegis com a expresident inclosa la pensió anual. Una pràctica habitualíssima arreu de l'estat, com tots sabem, en qualsevol expresident acusat de presumpta corrupció. Ah que sí?

Afortunadament, Pujol va fer una excepció per assistir a l'esmentat acte i gràcies a això, va explicar que no era del tot cert que Catalunya no hagués demanat el concert econòmic durant la transició. El seu partit, la Convergència Democràtica de Catalunya d'aleshores, i ERC, sí que el varen demanar. Va explicar els detalls d'una conversa on, el president Suárez, acompanyat de dos membres del seu govern; Gutiérrez Mellado i Garrigues Walker varen explicar-li perquè no era possible i que, tot se n'aniria en orris "si os echáis al monte como los vascos". Pujol i el seu equip, fidel al seu estil, van optar per donar suport i estabilitat al govern central. Era a finals dels anys setanta, quan era diputat a Madrid, uns anys abans del 1980, quan va ser escollit, contra pronòstic, president de la Generalitat.

És cert que en aquells moments, CDC, era la quarta força política de Catalunya i ERC, tenia un sol escó a Madrid. Per tant, no resulta forassenyat dir que Catalunya en el seu conjunt, no va demanar el concert. Però, en temps on es pretén sovint reescriure la història i relacionar l'independentisme amb una rentada de cervell fabricada a partir de mentides i corrupció, es fa imprescindible que els que varen protagonitzar aquest episodi i encara són entre nosaltres, expliquin la seva versió de forma clara i directa. Sinó, la història la contaran altres, els quals siguin del país o no, és possible que ens venguin historietes de pa sucat amb oli, ajustades a les seves ambicions personals i a un culte barroer a la seva pròpia imatge.